Tornar al llistat

Homilia del II Diumenge de Pasqua 2020

Jesucrist Ressuscitat transforma la vida de tots els qui creuen en ell, anima a aquells que els costa creure-hi, i crida a la fe als qui no hi creuen. Podem dir, en veure que aquesta transformació és una realitat en nosaltres i en moltes persones, «del Senyor em ve la força i el triomf, és Ell qui m’ha salvat». Quan ens vénen els dubtes i s’estén el desànim, el Ressuscitat surt al nostre encontre i espera la nostra acollida plena de confiança. Amb ell al costat nostre, som capaços a suportar tots aquells dubtes que persisteixen i avançar amb l’ànim de superar-los. En aquests moments difícils que vivim «hem de procurar no tancar-nos en la nostra angoixa, esperant passivament que passi aquesta prova i que tot torni a ser com abans. És un temps que pregam intensament, però Déu també ens diu que li agradaria ser escoltat» (Taizé 2020). Hem de tenir clar que «Déu no abandona mai el seu poble, especialment quan el dolor hi és més present» (Papa Francesc).

 

Fent un acte de confiança i humilitat que tregui del mig els dubtes que ens bloquegen, disposem el nostre interior amb aquella docilitat orant que, com Maria i tants creients, ha fet que la Paraula fos escoltada amb fe i viscuda amb goig. Deixem-nos reconciliar amb Déu i entre nosaltres, que aquest ha de ser també un temps de misericòrdia i de perdó

 

­­­­­­­­­

Fets 2,42-47. Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els béns.

Salm 117. Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat.

1Pere 1,3-9. Vosaltres, sense haver vist Jesucrist, l’estimeu perquè heu cregut en ell.

Joan 20,19-31. ¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.

 

Unitat, comunió de béns, confiança màxima, humilitat per a creure sense veure-hi... Aquest és el camí que avui Déu ens proposa amb la Paraula que ens ha dirigit.

D’altra part, veure que un apòstol, Tomàs, un seguidor de Jesús té dubtes, fa que avui ens preguntem: ¿Per què dubtam? Potser el dubte és símptoma d’inseguretat, de por, d’ignorància o, fins i tot, d’una actitud individualista que no s’obre a les dimensions de Déu i dels altres, i només accepta veure les coses des del seu propi prisma. Una visió que la majoria de vegades resulta raquítica i empobridora, perquè l’orgull ens destrueix interiorment ¿Com sortir d’aquesta situació? Amb un canvi de mentalitat, amb la visió de Déu que ens dóna Jesús: «Déu no castiga la humanitat. Mai del món! És el Déu de la misericòrdia, de la compassió. Està a prop de tota persona i només pot donar el seu amor» (Taizé / Pasqua 2020). Avui, diumenge dedicat a la misericòrdia.

 

Necessitem partir d’una actitud netament cristiana: la humilitat. Apropar-se a Jesús o, més ben dit, deixar que sigui ell el qui s’apropi, demana d’un mateix el reconeixement de la pròpia feblesa, el desig de trobar-hi l’autèntica dimensió que dóna sentit a la vida, experimentar la necessitat vital d’Algú que sigui tot per a nosaltres. La definició del Déu que és amor i creure que el qui es manté en l’amor es queda en Déu i Déu en ell (cf. Jn 4,16) ens introdueix en el cor de la fe cristiana, la que Jesús concretarà amb paraules entranyables d’amistat i proximitat dirigides als seus deixebles: «Vosaltres sou els meus amics… Ja no us dic servents… A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare» (cf. Jn 15,14-15).

 

Per a respondre-hi també necessitam dels altres, el grup de creients, de la comunitat cristiana. La humilitat amb la qual ens atracam al Senyor va ser el pas decisiu per al reconeixement creient de Tomàs, actitud cristiana que ens obre a la necessitat de comptar amb els qui també cerquen i s’han trobat amb Jesús. És aquest encontre el que converteix la relació humana en comunió i reagrupa la dispersió i la transforma en signe d’unitat.

 

Aquesta unitat és la que se’ns demana des de totes les instàncies de la nostra societat i potser som nosaltres els cristians els primers qui, vivint ja aquesta experiència com a comunitat cristiana, podem ser un referent, un bon exemple. Aquests dies hem sentit molt aquesta expressió: «Aquest virus l’aturam units!»  El mateix papa Francesc, ho exposa en una profunda meditació que ens ha regalat aquests darrers dies. Em remet a les seves paraules que, com és lògic, les faig ben meves i ho dic talment com ell ho ha escrit:  

 

«Si algo hemos podido aprender en todo este tiempo, es que nadie se salva solo. Las fronteras caen, los muros se derrumban y todos los discursos integristas se disuelven ante una presencia casi imperceptible que manifiesta la fragilidad de la que estamos hechos. La Pascua nos convoca e invita a hacer memoria de esa otra presencia discreta y respetuosa, generosa y reconciliadora capaz de no romper la caña quebrada ni apagar la mecha que arde débilmente (cfr. Is 42, 2-3) para hacer latir la vida nueva que nos quiere regalar a todos. Es el soplo del Espíritu que abre horizontes, despierta la creatividad y nos renueva en fraternidad para decir “aquí estoy” ante la enorme e impostergable tarea que nos espera».

 

«En este tiempo nos hemos dado cuenta de la importancia de «unir a toda la familia humana en la búsqueda de un desarrollo sostenible e integral» (LS’ 13). Cada acción individual no es una acción aislada, para bien o para mal, tiene consecuencias para los demás, porque todo está conectado en nuestra Casa común; y si las autoridades sanitarias ordenan el confinamiento en los hogares, es el pueblo quien lo hace posible, consciente de su corresponsabilidad para frenar la pandemia. «Una emergencia como la del COVID-19 es derrotada en primer lugar con los anticuerpos de la solidaridad» (Pontificia Academia para la Vida. Nota sobre la emergencia del COVID-19, p.4). Lección que romperá todo el fatalismo en el que nos habíamos inmerso y permitirá volver a sentirnos artífices y protagonistas de una historia común y, así, responder mancomunadamente a tantos males que aquejan a millones de hermanos alrededor del mundo. No podemos permitirnos escribir la historia presente y futura de espaldas al sufrimiento de tantos. Es el Señor quien nos volverá a preguntar  « ¿dónde está tu hermano? » (Gn, 4, 9) y, en nuestra capacidad de respuesta, ojalá se revele el alma de nuestros pueblos, ese reservorio de esperanza, fe y caridad en la que fuimos engendrados y que, por tanto tiempo, hemos anestesiado o silenciado».

 

«Si actuamos como un solo pueblo, incluso ante las otras epidemias que nos acechan, podemos lograr un impacto real. ¿Seremos capaces de actuar responsablemente frente al hambre que padecen tantos, sabiendo que hay alimentos para todos? ¿Seguiremos mirando para otro lado con un silencio cómplice ante esas guerras alimentadas por deseos de dominio y de poder? ¿Estaremos dispuestos a cambiar los estilos de vida que sumergen a tantos en la pobreza, promoviendo y animándonos a llevar una vida más austera y humana que posibilite un reparto equitativo de los recursos? ¿Adoptaremos como comunidad internacional las medidas necesarias para frenar la devastación del medio ambiente o seguiremos negando la evidencia? La globalización de la indiferencia seguirá amenazando y tentando nuestro caminar… Ojalá nos encuentre con los anticuerpos necesarios de la justicia, la caridad y la solidaridad. No tengamos miedo a vivir la alternativa de la civilización del amor, que es “una civilización de la esperanza: contra la angustia y el miedo, la tristeza y el desaliento, la pasividad y el cansancio. La civilización del amor se construye cotidianamente, ininterrumpidamente. Supone el esfuerzo comprometido de todos. Supone, por eso, una comprometida comunidad de hermanos» (card. E.Pironio, Diálogo con laicos, 1986).

 

A l’inici de l’Església el canvi va ser immediat. La primera generació cristiana té molt clar el que és essencial i no perd el temps en allò accidental. Són constants «a assistir a l’ensenyament dels apòstols, a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària» (1ª lectura). L’encontre amb el Ressuscitat els uneix com a comunitat de creients i els anima al compromís social. És inconcebible pensar que cadascú vulgui viure i organitzar-se pel seu cantó, fer de la fe una qüestió privada i renunciar al do de l’altre. El projecte cristià, nascut de la Resurrecció del Senyor, és una proposta de fraternitat el finament de la qual és el Déu que estima i és Pare de tots. En aquesta perspectiva, «la caritat esdevé caritat social i política: la caritat social ens fa estimar el bé comú i fa cercar efectivament el bé de totes les persones, considerades no tan sols individualment, sinó també en la dimensió socials que les uneix» (CDSE 207).

 

De cada dia queda més clar que només amb fets de solidaritat podem superar aquesta pandèmia que ja non serà només de coronavirus, sinó de fam. Ja ens ho diuen com un fet des dels països més pobres. Ahir vaig entrar en contacte amb els nostres missioners mallorquins i programar, a partir de les necessitats per les que passen, l’ajuda que farem des d’aquí. També haurem de fer un esforç per a fer-los arribar el que necessiten per adquirir els recursos més bàsics (Pakistan, Bolívia, Equador, Perú, Burundi, República Dominicana, Camerun...).

 

Com els primers cristians, escoltem l’ensenyament dels apòstols, resem junts i visquem el gest de la fracció del pa com a signe que dóna nom a l’Eucaristia i és signe del compartir. ¿On ens duu aquesta experiència de fe i d’encontre amb Déu en la persona de Jesús? Ens duu a fer realitat la mateixa missió que Jesús ha rebut del Pare i la mateixa que encomana als deixebles. Amb la salutació de pau, ens ha dit: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Rebeu l’Esperit Sant» (evangeli). Un encàrrec que desfà tot possible dubte sobre la confiança que Jesús diposita en cadascú de nosaltres en donar-nos el seu Esperit i que es fa extensiva a tots amb la bona notícia del perdó: «A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó» (evangeli).

 

Només una actitud purificada de penediment pot fer possible que arribi la pau, la pau del cor, la pau familiar i la pau social. Una nova actitud plena d’humilitat, és la que ens duu a dir a Déu, nostre Pare, amb tota sinceritat: «perdonau les nostres culpes així com nosaltres perdonam els nostres deutors». Així, el nostre cor reconciliat es converteix en proposta d’una nova forma d’existir i de relacionar-se que rep la força de l’Eucaristia per la seva identificació amb Crist Ressuscitat, que ha sortit al nostre encontre i ha donat una dimensió missionera a la nostra vida.

 

El Papa Francesc acaba la meditació «Un plan para resucitar» amb aquest desig: «En este tiempo de tribulación y luto, es mi deseo que, allí donde estés, puedas hacer la experiencia de Jesús, que sale a tu encuentro, te saluda y te dice: «Alégrate» (Mt 28, 9). Y que sea ese saludo el que nos movilice a convocar y amplificar la buena nueva del Reino de Dios.