Tornar al llistat

Homilia en l'eucaristia en record i sufragi de les víctimes de la torrentada del Llevant de Mallorca

Fa un any, enmig del desconcert, les llàgrimes i la desolació, ens reuníem a l’església parroquial de la Mare de Déu dels Dolors de Manacor, i en altres moments també en les diferents parròquies, per encomanar al Senyor els nostres tretze germans i conciutadans que havien trobat la mort en aquella espècie de rebel·lió de la natura que carregava de forma inesperada sobre els pobles d’aquesta part del Llevant de Mallorca. La veritat és que ens fèiem creus i no ho enteníem. ¿Per què a nosaltres? i ¿per què en aquests llocs? ens demanàvem atordits davant el desastre d’una torrentada que havia sembrat la desolació dins les nostres cases i destruint tot allò que trobava en el seu pas.

 

Si fa un any ens reuníem per pregar, com també ho hem anat fent en diverses ocasions al llarg d’aquests dotze mesos, ho fèiem moguts per la fe i per l’amor solidari, i amb la intenció de trobar el consol que podia pal·liar el sofriment de moltes famílies i pobles que es veien envaïts per una espècie de núvol fosc que, entre el fang i la destrucció, ens feia entreveure escletxes de recuperació i d’esperança, també amb el desig «que mai la torrentada anegui l’esperit», com avui amb tant d’encert s’escriu. I, com a resposta immediata, apareixia la lluminosa presència de la solidaritat, amb rostres i noms concrets, convertida en força que agermanava cossos de seguretat, emergències, exèrcit, protecció civil, voluntaris i vesins, agrupava famílies, animava a la cooperació, feia superar dificultats, convidava a col·laborar per treure del desconcert a tantes persones atrapades per una riuada que no esperaven. Aquest cop tan dur interpel·lava fortament les nostres consciències fins el punt de demanar-nos «on era Déu en aquells moments?». Vèiem que, enmig d’aquesta aparent absència, apareixia en els cors de tots una nova presència que feia pressentir que alguna cosa nova havia de succeir.

 

Per això, des del primer moment, vam ser testimonis d’una generositat que es va estendre de llevant fins a ponent com una torrentada d’amor, de sensibilitat per ajudar, socórrer i fer costat a qui més ho necessitava. Ningú va regatejar esforços. És un fet indiscutible que la riuada ha unit les famílies i el poble, creant una nova consciència solidària per a superar junts allò que hauria pogut esser una desfeta total i fent que les conseqüències fossin unes altres. Les parròquies, que són l’Església entre les cases també afectades, hi ha treballat des del primer moment i repartint les ajudes més bàsiques i acompanyant des del primer moment. Aquesta cohesió social, certament, ha mostrat una nova cara de les possibilitats de superació que hi eren inherents. «El camí incomparablement més gran» –que és el de l’amor, tal com ens ho ha dit el text de sant Pau que hem proclamat– ens ha fet veure una vegada més que «el qui estima és pacient i bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita no es venja, no alegra de les farses, sinó de la rectitud; el qui estima ho suporta tot, no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai». L’estimació a les persones i als mateixos pobles per tot el que signifiquen, n’ha estat un signe evident.    

És un fet ben constatat la fermesa de tots els qui han ajudat i encara segueixen ajudant a aixecar els ànims, a recuperar la confiança i a rehabilitar tot allò que està en perill d’esfondrar-se i necessita d’algú que animi a reconstruir l’edifici de la nostra pròpia persona i la de tots aquells que els ha costat tornar a la tranquil·litat d’abans. Algú ha dit «ha tornat la normalitat, i això és bo». Certament, una normalitat que ben segur s’ha anat treballant dia a dia, renunciant i creant de nou, pensant més en el bé que es podia fer als altres que no servint els propis interessos. Són molts els exemples que ho testifiquen, com són moltes i molt valuoses les aportacions anònimes amb espècie i amb diners que han anat mantenint un procés lent de recuperació. Tanmateix, encara hi queda molt per fer. Sempre s’haurà de fer més, sobretot en allò que afecta a la prevenció d’una desgràcia, esforç que haurà d’anar unit a cohesionar esforços per a mantenir viu i tranquil un poble que vol seguir caminant en pau i assegurar el seu futur. Com en tot, haurem d’esfondrar murs que dificulten i obrir pas a que l’aigua corri amb normalitat i sense fer mal a ningú.  

 

Quan Jesús avui a l’Evangeli diu «veniu a mi tots els qui estau cansats i afeixugats, jo us faré reposar» ens està dient que des d’ell podem adquirir aquells valors humans i espirituals per a una nova manera d’organitzar-nos des de l’amor i la voluntat de servir-nos els uns als altres, que ens posa a tots en igualtat de condicions per a treballar junts el bé comú, i amb ganes de poder construir el present amb confiança i mirar el futur amb esperança. Per molt difícils que se’ns presentin les situacions, quan estam units i l’esforç és compartit, és ben cert allò que Jesús també ens diu, que «la càrrega es fa més lleugera», ja que ha intervingut l’adhesió a la seva persona, valorant la bondat i humilitat de cor. Algú ha dit també molt bé que «la torrentada és un llibre que, a més de recordar vol servir per unificar, un compendi d’allò que va succeir i, a la vegada, proposar millores per al futur». Segurament tots n’hem d’aprendre i molt, des del moment en què ens trobam i vivim. Hi ha una clara crida a la consciència de cadascú per a no sols evitar una nova desgràcia, sinó per a prevenir i ajudar a aixecar tot allò que encara està caigut, tant la recuperació dels béns materials com el reforçament espiritual, sempre tan necessari.

 

Però, avui sobretot, la memòria històrica plena d’afecte contempla els qui ens van deixar i avui una vegada més posam en el cor de Déu, Pare entranyable i de tot consol: Bernat Esterich, Rafel Gili, Joana Ballester, Biel Mesquida, Anthony Green i Deia Green, Juan Grande Sillero, Mike Kircher i Petra Kircher, Andreas Körlin, Tine Noig Orotella, Joana Lliteras i el seu fill, el petit Arthur Robinson. Famílies estimades, que avui d’una manera especial els teniu ben presents i recordau la història d’amor que hi ha darrere cadascun d’ells i d’elles, són part de la vostra vida i volem, amb la nostra pregària i afecte, acompanyar el dolor que portau al cor. Després d’un any, ells i elles segueixen essent una presència que ens acompanya, i hem de fer que ens motivi a no decaure en el desànim i la tristesa, sinó a posar en rodatge totes aquelles energies provinents de l’amor que ens mouen a construir amb esperança. Crec que, com Jesús, d’alguna manera i com a forma de vida també ens diuen «manteniu-vos en l’amor que us tenc».

 

Germanes i germans estimats, els qui desitjam la vida per sempre perquè creim que Jesús, després de sofrir la mort, ha ressuscitat, us volem fer participar d’aquesta notícia plena d’esperança, que és la qui cada dia ens manté en peu per caminar amb coratge fent del nostre món un espai més humà i més habitable, on la nostra convivència sigui expressió de la pau i el bé que volem per a tothom. Que així sia!