Tornar al llistat

Vetlar, ser solidaris i viure sòbriament

Avui, ho sabem bé, el treball, la feina, tot i ser un dret i un deure, no ho és per a tots, ni tan sols és el resultat d’una elecció. Tampoc no gaudeix de ser una activitat humana totalment lligada a una vocació que hom pot exercir amb plena llibertat i dedicació. El drama de la desocupació a causa de la pandèmia de la COVID-19 està provocant reaccions de tot tipus, no sols reivindicatives, sinó també agressives i violentes. Com ho hem de fer per globalitzar la solidaritat? Les estructures socials, econòmiques i polítiques poden canviar, però el cor humà és el mateix i s’ha de cuidar perquè aprengui a reaccionar responsablement davant qualsevol crisi.

 

La Paraula de Déu fa l’elogi de qui “allarga la mà al pobre” (Pr 31,20). La necessitat hi és i serà Jesús el qui demanarà que vetlem i ens proposarà l’actitud de servei com a distintiu. Des d’aquesta sensibilitat, el papa Francesc diu que “el servei sempre mira el rostre del germà, sent la seva proximitat i, fins i tot en alguns casos, la pateix i cerca la promoció del germà. Per això, el servei no és mai ideològic, ja que hom no serveix idees, sinó persones” (FT 115). Així, la solidaritat esdevé amor social i ens manté desperts i servint mentre hi hagi persones necessitades.

 

En aquests moments, la desocupació i la immigració, juntament amb la problemàtica personal i familiar que generen, no han de ser fenòmens aliens a la nostra sensibilitat evangèlica ni deixar-nos indiferents. L’atenció que hem de prestar inclou necessàriament nous gests de responsabilitat que ajudin a pal·liar els desequilibris econòmics i socials, i ha de procurar aquella solidaritat efectiva que estableixi la justa jerarquia de valors i col·loqui en primer lloc la dignitat de la persona. Som convidats a vetlar, a ser solidaris i a viure sòbriament, la qual cosa significa decidir-nos per una organització social i econòmica que pensi més en la igualtat de tots i faci desaparèixer l’escàndol de les diferències.

 

L’actitud de vigilància, de vetla, prové del nostre món interior, de l’atenció que desvetlla en nosaltres el contacte amb la Paraula de Déu, de la força relacional que comunica l’encontre amb Crist a través de la pregària, dels sagraments i dels més pobres, de l’ardor evangelitzador que mou a l’amor fratern. La vigilància actua des de la confiança, mai des de la por o la decepció; d’aquesta manera ens podrem mantenir desperts, dempeus, preparats i atents sempre per discernir què vol Déu de nosaltres.