Tornar al llistat

Fraternitat oberta i amistat social

Quan resam el Parenostre amb sinceritat i plena confiança, ens sentim fills de Déu i germans els uns dels altres. El resultat és que cauen totes les barreres que separen les persones per qualsevol motiu. N’hem de pensar, doncs, les conseqüències. El papa Francesc, just al començament de la seva nova encíclica Fratelli tutti, ho diu amb molta claredat inspirant-se en la intuïció de sant Francesc d’Assís quan afirma que «amb les seves poques i senzilles paraules va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta, que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut i on viu» (n.1).

En un món globalitzat com el nostre, quan el fenomen de la immigració i la mobilitat està tan estès, qui és el foraster? El nostre veïnatge global, amb la seva facilitat de comunicacions i d’intercanvi, integra cada vegada més la diversitat de cultures i dona opció al benefici mutu, sempre que els pobles estiguin disposats a acollir-se els uns als altres. Mirem la realitat que ens envolta, potser fins i tot la més propera, com la família i els veïns, com també les viles i ciutats, i ens adonarem de l’enorme canvi que estam experimentant. El papa Francesc manifesta «sentir-se motivat per a dedicar aquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social» (n.2), i fixa novament la mirada en el sant d’Assís per a veure que «va sembrar pau per tot arreu i va caminar a prop dels pobres, dels abandonats, dels malalts, dels descartats, dels darrers», en un immens gest d’acollida.

Aquest gest, que és un valor eminentment evangèlic i humanitari, ha estat i encara és el signe inequívoc d’haver entès el precepte del Senyor quan, a la pregunta sobre el primer manament de la Llei, Jesús uneix el primer amb el segon per fer-nos adonar que no és possible l’un sense l’altre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix». Resulta exigent pensar que la mesura del nostre amor a Déu és el nostre amor al proïsme. Però és així. El pas decisiu el dona Jesús en la seva predicació, i sobretot en la seva actuació, fins al punt de dir: «quan era foraster, em vau acollir» (Mt 25,35). Des d’aquesta identificació, resulta fàcil saber com hem acollit Déu en la nostra vida si ens fixam en la nostra capacitat d’acollida en relació amb els altres, en un desig mundial de fraternitat.