Tornar al llistat

Anem a allò que és essencial

Un dels aspectes en els quals he insistit més en la Carta Pastoral és el d’anar a allò més essencial de l’Evangeli i, per tant, de la vida cristiana. Per això, feia aquesta exhortació: «Anem a l’Evangeli, anem a allò que és essencial» i amb aquest comentari: “Hi ha molta feina per fer, no perdem temps, ni l’utilitzem amb aquelles discussions frívoles i inútils que ens impedeixen aprofitar-lo per a fer el bé i construir més germanor. Totes les hores del dia han de ser per a beneir i construir. No en deixem de perdudes o mal emprades. Anem a allò que és evangèlicament essencial. Som convidats a ser rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat, tal com ens ho indica el papa Francesc, a fi que el retrobament amb Jesús –amb l’amor de Déu– es convertesqui en feliç amistat. Que bé quan aquesta amistat amb Jesús ens il·lumina per a discernir allò que és essencial d’allò que no ho és. Pensem que l’essencial és invisible als ulls, que és una realitat interior que hem d’acollir amb el cor».

 

Per anar a allò que es essencial, a l’Evangeli llegim com Jesús formula una pregunta que vol dur-nos precisament a allò que és decisiu per a la nostra vida cristiana: «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?». Abans, amb paraules aparentment dures, ha marcat el to del seu seguiment i l’exercici necessari per a la vocació de deixeble: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi». El preu que posa és «guanyar» o «perdre» la vida, «guanyar tot el món» o «perdre la vida». Però, de quin guany o pèrdua es tracta?

 

Jesús ho concreta en aquesta alternativa: pensar com Déu o pensar com els homes. «Pensar com Déu» condueix a guanyar la pròpia vida, «pensar com els homes» significa perdre-la. Pensar com els homes remet a caure en la temptació de prescindir de Déu i organitzar la pròpia vida independentment d’ell, com si no existís. En canvi «pensar com Déu» és orientar-se al compliment de la seva voluntat, tal com ho pregam en el Parenostre. Tot l’Evangeli, quan pregam amb ell, ens ajuda a centrar la nostra vida en Déu i a mirar i tractar les persones amb el seu mateix amor, com ho ha fet Jesús. Les nostres converses solen ser un símptoma de si anam a l’essencial o no de l’Evangeli i del seguiment de Jesús. Serà essencial l’amistat amb Ell i l’amor fratern, que donen sentit i força a tota activitat humana i a qualsevol proposta d’espiritualitat i de compromís social.