Tornar al llistat

Festa del Sagrat Cor de Jesús

1. La festa del Sagrat cor de Jesús ens dóna l’oportunitat d’endinsar-nos en el misteri de l’amor de Déu. «El Senyor s’ha enamorat de vosaltres i us ha escollit» (1ª lectura). Mirem-ho des de Jesús, ell que ens ha revelat la tendresa de l’amor de Déu, mirem-ho des de la immensitat del seu amor: creiem que és possible deixar-nos omplir per un amor més gran i deixar-nos endur per aquest corrent infinit que pot arrossegar tota la nostra vida fins a fer-ne una sola realitat amb Déu. Ho hem escoltat a 1ª carta de sant Joan: «Déu és amor; el qui viu em l’amor està em Deu, i Deu està en ell» (2ª lectura). Ell està en nosaltres! I és a Ell a qui, malgrat les nostres febleses, hem intentat respondre amb fidelitat en l’exercici del ministeri sacerdotal, com avui ho agraïm per a tots i especiament pels qui celebren els seus 50 i 25 anys de ministeri, com també pregarem pels germans preveres que al llarg d’aquest any ens han deixat.  

 

- ¿Què cercam cada dia en la pregària, en aquest espai sagrat que ens posa en comunió amb Déu, que és Amor, i que ens fa entrar en plena sintonia amb els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i dones del nostre temps, especialment dels més pobres i dels qui sofreixen, sinó viure amb intensitat un encontre excepcional que ens transforma interiorment i ens capacita per a la missió?

 

- ¿Què esperam de tant silenci davant del Déu invisible, sinó tastar (tantes vegades des de l’aridesa de la nostre fe, de les nostres febleses i infidelitats, i dels nostres dubtes) la immensitat d’un amor que ens depassa, però que ens plenifica?

 

- ¿Com arribar a viure allò que just intentam entendre, que és arribar a ser persones d’un sol amor, totalment orientats cap a Aquell que pot assaciar la nostra fam i set de justícia, que pot deixar-se veure cara a cara perquè ens hi haurem atansat amb un cor transparent i net (com diuen les benaventurances: «feliços els nets de cor perquè veuran Déu»)?.

 

2. En la pregària, cada dia cercam el Déu que ens estima, ens volem identificar amb la raó més profunda del seu amor, allò que realment hi ha dins el seu cor. En el silenci contemplatiu, ara que l’hem escoltat, deixem que la seva Paraula ressoni també dins el nostre cor i, de cor a cor, del Cor de Jesús al nostre cor, demanar-li que el nostre cor deixi de ser un cor de pedra per a convertir-se en un cor de carn, fet tot ell de tendresa i d’amor misericordiós, orientat totalment a estimar sempre, sense interrupció ni infidelitat. A tots, i especialment a nosaltres els pastors, ens vol així, «segons el seu cor» (cf. Jr 3,15), objectiu per a nosaltres a aconseguir cada dia.

 

En la pregària no cerquem tenir la raó, sinó que sigui Déu el qui la tingui. En la pregària com en la vida, no cerquem que s’imposin els nostres criteris, sinó que sigui la seva Paraula il·luminant la nostra vida la qui ens els doni. Aquesta Paraula és Jesús, Camí, Veritat i Vida. Encara que hem llegit que «mai ningú no ha pogut contemplar Déu», sant Joan avui ens ha dit molt clar i és font de goig i de consol que «si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dins nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res» (2ª lectura). I això, per damunt de totes les legítimes diferències i opcions de vida, diferències d’opinió, d’elecció, de sensibilitat. Les diferències no ens han de dividir, sinó unir i enriquir. «La temptació –ens deia el papa Francesc el dia de Pentecosta– és sempre voler defensar a capa i espasa les pròpies idees, considerant-les vàlides per a tothom, i només dur-se bé amb aquells que pensen igual que nosaltres. Aquesta és la lletja temptació que ens divideix, l’aparença d’una fe construïda a la pròpia imatge i que no és allò que l’Esperit vol... Comencem de nou des d’aquí, mirem l’Església com la mira l’Esperit, no com la mira el món. El món ens veu de dretes i d’esquerres, d’aquesta o d’aquella ideologia; en canvi l’Esperit ens veu del Pare i de Jesús. El món ens veu conservadors i progressistes; en canvi l’Esperit ens veu fills de Déu. La mirada mundana veu estructures que han de ser més eficients; en canvi la mirada espiritual veu germans i germanes, captaires de misericòrdia. L’Esperit ens estima i coneix el lloc que cadascú té en el conjunt: per ell no som confeti portat pel vent, sinó irreemplaçables tessel·les d’un mosaic».   

 

3. Aquesta és la intimitat de Déu a la que podem accedir des de la fe i buscant les arrels de l’amor amb que Déu ens estima. Aquest Déu que, al llarg de tota la historia de la salvació, ha parlat als homes i dones com amics (cf. Vaticà II, DV 1). Aquest Déu de qui a la primera lectura del Deuteronomi hem pogut escoltar que si s’ha enamorat del seu poble i l’ha escollit, els diu que «no ho ha fet perquè fos un poble més nombrós que els altres, quan de fet és el més petit de tots, sinó perquè l’estima i vol ser-li fidel» (1a lectura).

 

Com podem veure, Déu no queda curt en tendresa, en misericòrdia. El seu cor està trasbalsat d’amor i s’acostarà a alliberar el seu poble de l’opressió injusta quan el seu clam de sofriment li arriba al cor. Tot l’Antic Testament se’n fa ressò i ja ens mostra des del començament quines son les preferències de Déu. Havia ensenyat a Israel a caminar i aquest se li havia escapat per entendre’s amb altres atractius aparentment més potents i suggestius. Es comportava com l’ovella pretesament espavilada, que sempre va a la seva fins que un dia es troba ben enredada dins una bardissa. I és, justament dins la bardissa, -dins tantes bardisses enredoses de la vida- que l’home troba el Déu que el cerca, perquè s’ha tornat humil i l’ha cercat amb sinceritat, el Déu que l’acull, que l’estima i que fins i tot, com el bon pastor amb l’ovella perduda, se’l carrega al coll per a dur-la a nous i bons pasturatges. Pregar amb l’Antic Testament a la mà i amb aquesta clau de lectura, és fer la descoberta d’un amor que «primereja» i és totalment gratuït, l’amor del qual es té la plena convicció que és sempre iniciativa de Déu.

 

4. Ho podem entendre i molt més viure perquè Déu no s’ha amagat. Déu té un rostre humà en la persona de Jesucrist i a ell el trobem amb tots aquells homes i dones que el representen encallats en els deserts de la vida. Amb el papa Francesc podem fer aquesta pregària: «Senyor, m'he deixat enganyar, de mil maneres vaig escapar del teu amor, però aquí estic una altra vegada per renovar la meva aliança amb tu. Et necessito. Rescata'm novament, Senyor, accepta'm un cop més entre els teus braços redemptors» (EG 3).

 

5. A l’Església ens hem de posar en camí com Crist, fer-nos deixebles seus i missioners que han captat la necessitat i la urgència de la missió avui, en el cor de la nostra societat.  El rostre de Déu, que en Jesús avui se’ns manifesta a cor obert, ens diu «veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar..., feu-vos deixebles meus, que jo som benèvol i humil de cor». Es tracta de decidir-nos. Per anar cap a ell, per entendre’l a ell no hi ha altre camí que aquella senzillesa de cor que ens faci disponibles a fer realitat en el nostre temps la seva mateixa entrega. Ens diu el papa Francesc que «tots som cridats a oferir als altres el testimoni explícit de l'amor salvífic del Senyor, que més enllà de les nostres imperfeccions ens ofereix la seva proximitat, la seva Paraula, la seva força, i li dóna un sentit a la nostra vida. El teu cor sap que no és el mateix la vida sense Ell; llavors això que has descobert, això que t'ajuda a viure i que et dóna una esperança, això és el que necessites comunicar als altres» (EG 121).

 

 

Facem que la nostra vida sigui un do per as altres, que aquest és el secret de la unitat de l’Església i la raó de ser del nostre sacerdoci fet entrega total als germans. La nostra manera d’entendre Déu com a do, i també Jesucrist i l’Esperit i les altres persones com a dons, condiciona la nostra forma de creure. Com ens diu també el papa Francesc en la mateixa homilia, els tres principals enemics del do són:

 

1) el narcisisme que duu a la idolatria d’un mateix i cerca només el propi benefici;

2) el victimisme, propi del qui sempre es queixa dels demés dient “ningú m’entén, ningú m’ajuda, ningú m’estima” i viu de constant lamentació;

3) el pessimisme, propi d’aquell que viu de la lletania diària del “tot va malament, la societat, la política, l’Església. El pessimista va contra tothom, però ell es manté apàtic i pensa que donar-se és inútil.

 

Actituds com aquestes impedeixen l’ardor apostòlic, ens fa freds i indiferents i no se recupera mai l’esperança. En el fons, s’arriba a adorar el déu-mirall, el déu-lamentació, el déu-negativitat. Necessitam, per tant, la força de l’Esperit que ens ajudi a vèncer aquests temptacions i posar-nos en la seva òrbita, la de la renovació interior i social de la nostra vida, que sempre ha de ser un do per als altres, com ho ha estat Jesús. Així, el nostre ministeri sacerdotal i la vida de tot cristià irradiarà sempre la seva presència salvadora. 

 

6. Per això, celebrant l’Eucaristia, màxima manifestació d l’amor de Déu, hem de tenir clar que la «mística» d’aquest sagrament té un caràcter social. «El programa del cristià, el programa del bon Samarità, el programa de Jesús és un cor que veu. Aquest cor veu on es necessita amor i actua en conseqüència». Si volem ser autèntics deixebles missioners de Crist i contemplant el cor de Jesús, la seva opció més radical i profunda d’amor, deixem que el nostre cor respiri, aleni, bategui sempre al ritme del Cor de Jesús.