Tornar al llistat

Festa del Corpus Christi 2020

«La fe de l’Església és essencialment fe eucarística i es nodreix de manera particular a la taula de l’Eucaristia». Per això, «el Sagrament de l’altar es troba sempre al centre de la vida eclesial; gràcies a l’Eucaristia, l’Església reneix sempre de nou» (SC 6). No podem viure sense l’Eucaristia. Aquesta ha estat sempre la convicció de l’Església, des dels primers màrtirs que donaven la vida per ella fins als nostres dies (ref. als màrtirs d’Abitinia).

 

Ens hem reunit en aquesta festa dels santíssims Cos i Sang de Crist per a enfortir la nostra fe eucarística perquè sabem que,  com més viva sigui, més profunda serà la nostra participació en la vida eclesial, més plena la nostra adhesió plena a la missió que Crist ens ha confiat i més evangèlicament fecunda la nostra presència enmig de la societat, com Jesús és present enmig nostre.

 

Avui, en aquesta solemnitat del Corpus Christi, reconeixem la presència real del Senyor ressuscitat entre nosaltres, enmig del seu poble, i identificant-se amb cadascú de nosaltres per la recepció del Sagrament. És en aquest intercanvi que es dóna allò tan desitjat per a cada cristià: l’encontre amb el Crist viu, que es fa present en la vida de cada cristià i en la seva Església, i crea comunió entre els seus membres i ens comunica la seva vida. Ja estam units per la fe, però “combregar” el Cos de Crist i beure del calze, és quan aquesta unitat amb ell i entre nosaltres arriba al màxim. En dol que hi hagi qui encara no ho valori i digui que no fa falta l’Eucaristia per a ser cristià, que n’hi ha prou en ser “bones persones”. Pensem que Jesús espera molt més de nosaltres!

 

L’Església ens convida avui a la memòria. La Paraula de Déu ens ha presentat el record viu d’un poble que, en patir una pandèmia inesperada, és invitat a fer un pacte de fidelitat amb el Déu que l’estima i l’allibera. Ens n’ha donat notícia el fragment de l’Antic Testament que hem proclamat. Hem vist que el camí de la llibertat és llarg i dur. La possibilitat d’aconseguir-la del tot no depèn de les pròpies forces de cadascú, sinó de l’ajuda inestimable del Déu que camina amb el seu poble i l’enforteix amb el seu «pa», amb l’aliment que necessita. Poc a poc, s’adonaran de la precarietat d’allò que és material i de la necessitat d’un aliment espiritual per a poder resistir i mantenir l’esperança. També se’ns diu a nosaltres: «Déu volia que aprenguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu» (1ª lectura), així els fa veure el desig de Déu sobre ells, tot donant-los un aliment molt superior i eficaç per a la salvació de les seves vides.

 

Durant tots aquests mesos de confinament ho hem experimentat. Molts han manifestat que han après a donar importància a allò que realment en té, a valorar allò que és essencial, a relativitzar moltes actituds i comportaments que no ajudaven gens a viure una fe més autèntica i un estil de vida més generós i solidari. Hem necessitat molt el pa material per assegurar cada dia la subsistència, però també hem vist que amb això no n’hi ha prou, que necessitam ompli la vida d’aquells valors de l’esperit que la dignifiquen.

Ens estam adonant de l’existència dels deserts a través dels quals moltes persones transiten sense rumb, sense un ideal que els motivi, sense un nord que els atregui, molt sovint sense l’esperança que algú els acompanyi i els ajudi a superar la seva situació. L’experiència, com deia, d’aquests mesos ha estat haver-nos d’enfrontar amb la por, amb la privació de llibertat, amb certes renúncies a les que no estàvem acostumats.

 

Serà missió dels deixebles de Crist, de l’Església, fer-nos presents i pal·liar aquestes i moltes altres necessitats que tenen que veure amb la salut humana i espiritual, i les que són manifestació d’una crisi econòmica que ja hi és. És enmig d’aquesta situació que nosaltres seguim Aquell que s’ha entregat quan ha donat la seva vida per la salvació del gènere humà, i ens unim estretament a Ell en el Sagrament de l’Eucaristia quan rebem el seu Cos i la seva Sang i «ens implicam en la dinàmica de la seva entrega». La raó està en que «la mística del Sagrament de l’Eucaristia té un caràcter social, perquè en la comunió sagramental jo qued unit al Senyor com tots els altres que combreguen: «El pa és un de sol. Per això tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa» (2ª lectura). La unió amb Crist és al mateix temps unió amb tots els altres, aquells a qui Ell es dóna. No puc tenir Crist només per a mi. La comunió em fa sortir de mi mateix per anar cap a Ell, i, per tant, també cap a la unitat amb tots els cristians» (DCE 13-14).

 

L’ànima de tota aquesta realitat salvífica és l’amor. L’Amor que és Déu mateix i l’amor compartit fet realitat en cada persona. Per això «una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l’amor és fragmentària en si mateixa. I a l’inrevés, el manament de l’amor és possible perquè no és una simple exigència: l’amor pot ser manat perquè abans és donat» (ibíd.). La novetat és que en l’Eucaristia, Jesús se’ns dóna com a màxima manifestació del seu amor. D’aquí, la claredat de les seves paraules a l’Evangeli: «Jo som el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món» (Evangeli).

 

Quan posam aquest fonament de l’amor segons Crist, veim que és tota la persona la que queda transformada i projectada en fer de l’amor l’ànima de tota la vida de la societat. D’aquí, la seva dimensió eucarística i constitueix «un dels principis bàsics de la concepció cristiana de l’organització social i política» (CA 10). Aquest principi és il·luminat per la primacia de la caritat «que és el distintiu dels deixebles de Crist (cf. Jn 13,35)» «L’Església, en virtut del seu compromís evangèlic, se sent cridada a estar junt amb aquestes multituds pobres, a discernir la justícia de les seves reclamacions i a ajudar-les a fer-les realitat sense perdre de vista el bé dels grups en funció del bé comú» (SRS 39). El compromís eucarístic, la unitat de l’Església, el manament de l’amor, la seva projecció personal i social, ens obren el camí pel qual hem de transitar. L’amor humà necessita alimentar-se de l’amor diví i celebrar-lo junts en l’Eucaristia, prenent el Cos i la Sang del Senyor, identificant-nos plenament amb Ell. Així podem renéixer a la comunió fraterna tan anhelada per Jesús, perquè el món cregui!

 

Com el papa Francesc ens demana, som convidats a estendre l’acció curativa i nutritiva de l’Eucaristia a totes les dimensions humanes que pateixen més la desnutrició humana i espiritual. Volem allargar aquesta taula a totes les taules i estendre la mà a les necessitats que hi ha. Encara hem d’arribar a molt més del que amb les xifres de Càrites hem donat a conèixer aquesta setmana i que altres col·lectius també han explicat. No només amb doblers i aliments a mils de persones d’aquí i de fora, sinó que també hem cedit diversos immobles perquè els qui no tenen casa puguin tenir un sostre digne i una atenció humana que respongui a les seves necessitats i els rehabiliti de cara a  una nova integració a la societat. Per a nosaltres, aquesta feina és bàsicament eucarística perquè refà estats d’ànim, enforteix febleses, cura malalties, venç narcisismes i victimismes, uneix famílies, crea amistats, dóna suport a projectes que ens fan més humans i reconstrueixen el teixit social. És l’aliment necessari que manté una societat en peu i que és el resultat de l’esforç solidari de molts quan regalam temps i compartim béns propis perquè tothom pugui viure sense discriminació i la amb dignitat humana que es mereix.

 

La nostra Mallorca d’avui, la Mallorca del Covid-19, la d’aquest moment històric pateix i necessita respostes valentes i generoses, una resposta d’esforç col·lectiu, una resposta plenament eucarística, és a dir, que neix de la taula de l’Eucaristia i a la vegada hi condueix, perquè en ella hi trobam Jesús que ens diu: «Jo som el pa viu baixat del cel, qui menja aquest pa, viurà per sempre» (Evangeli). A tots i a totes us dic: comptau amb nosaltres, els qui formam l’Església, amb mi, amb els capellans i diaques, amb religiosos i religioses, amb la immensa quantitat de voluntaris i voluntàries de Càritas (més de 1.200 escampats per les parròquies de la illa) i tants altres, famílies senceres... Nomes l’any passat, abans de la pandèmia, Caritas va acompanyar prou de 9.000 persones, xifra que s’ha disparat només els primers mesos de l’any. Aquesta ha estat la processó que han fet per tota la geografia illenca la Càritas diocesana, les Càrites de totes les parròquies, els treballadors i treballadores contractats, les persones voluntàries i acompanyades, junt amb la col·laboració de les administracions i treball en xarxa de més de 200 empreses i entitats... Aquesta processó, aquest recorregut és el que Jesús vol que facem tot l’any, anant peregrinant d’un lloc a l’altre fent el bé, visitant els malalts i ajudant als més pobres a pal·liar i a sortir de la seva situació, encara que suposi una privació per par nostra. Pensem que moltes vegades, més que nosaltres portar-los a Crist, són ells que fan possible que ens trobem amb Ell, perquè són el seu rostre... «Tot lo que vau fer a ells, a mí m’ho vau fer» -diu Jesús-. Per això, pel que ens afecta a l’Església i als cristians en particular, em deman: quan feim plantejaments econòmics, ¿en qui pensam? ¿Només en sortir-ne ben parats uns quants, o pensam en tots i especialment en els més afectats per la pobresa? ¿Què implica treballar el dret a la “igualtat”?

 

Comptau-hi, perquè volem que aquesta taula de la Caritat –que és l’Eucaristia– s’estengui a les de totes les cases, i allà on no hi ha taules ni casa, amb l’esforç de tots facem que hi sigui, cosa que aquests dies, per un grup nombrós de persones amb necessitat ja comença a ser possible.

 

Que l’Eucaristia ens condueixi a un nou estil de viure des de l’amor de Déu fet vida en nosaltres, i que aquesta mateixa vida, la que cada dia és treball, família, pregària, lluita i servei en tots els àmbits de la nostra societat, es projecti de nou vers la celebració eucarística per a fer-ne una joiosa acció de gràcies.