Tornar al llistat

Pandèmia sanitària, econòmica i ecològica

 

Hi ha una ecologia de la vida quotidiana que ens afecta a tots i que forma part d’una ecologia integral entesa en el sentit més ample. Prendre’n consciència és un primer pas necessari, quan de fet estam davant d’un clam de la terra causat per l’ús irresponsable i l’abús dels béns que Déu hi ha posat. En aquest cinquè aniversari de la seva carta-encíclica Laudato si’, va bé recordar el que en aquell moment deia el papa Francesc, quan, referint-se a la terra, la nostra casa de tots, constata que «hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de la malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra» (Ls’ 2).

Durant aquests mesos de confinament degut a la crisi pandèmica del coronavirus, tothom ha tingut molt temps per a posar un poc de reflexió sobre el passa, en quin món estam situats i què hi feim. Hi ha un allau de publicacions, d’anàlisis, de diagnòstics i de pronòstics de cara al futur, però tot des d’un present que es pateix amb força. S’ha de respondre a la vegada a problemes d’emergència immediata i altres que es preveuen per a curt o llarg termini. La pandèmia és sanitària, però també és econòmica i ecològica i, a la vegada rebrota en moltes situacions de la vida, afectant especiament els més vulnerables. La relació entre salut, economia i ecologia no la podem separar de cap manera d’aquelles actituds morals bàsiques que recentment hem anat aprofundint i que toquen de fons els valors de la solidaritat, del bé comú, de l’austeritat, del compartir, de la família, junt amb els que hi posen l’ardor espiritual perquè es puguin dur a terme. Per a molts, la descoberta de la interioritat i els valors de l’esperit, els han obert a noves dimensions que fan preveure un futur positivament diferent i s’hi volem comprometre.

L’accent que l’Església ha volgut posar en ocasió del cinquè aniversari de la Laudato si’ entorn d’aquest 24 de maig és una crida urgent a respondre a la crisi ecològica que uneix el clam de la terra i el clam dels pobres, que ja no donen per a més. Ens tornam demanar «¿quin món volem deixar als qui ens succeeixen, als infants que estan creixent?”. De fet, la carta-encíclica posa en evidència que aquesta pregunta no sols fa referència al medi ambient, sinó en general al sentit de l’existència i als valors que són el fonament de la vida social. Estam davant d’esdeveniments importants per a trobar solucions a la crisi ambiental i la necessària revisió dels acords presos a nivell global, però no podem oblidar la responsabilitat personal en quan hi té molt a dir i fer respecte de la sanitat, l’economia i la mateixa ecologia. Passam d’una fase a l’altra, però, ¿què hem après? ¿què ha de canviar? ¿què hem d’aportar a aquest canvi?

Problemes d’aquí i problemes de lluny, tothom hi està afectat i molta gent infectada. Enfrontats amb la malaltia, la preocupació per la possibilitat de la mort ens ha situat en una posició de feblesa personal i col·lectiva, quasi planetària, i ha fet que donàssim valor a allò que en té i que és essencial per a una vida digna i una economia solidària i, al mateix temps, relativitzar frivolitats i coses supèrflues, acaparaments i despeses innecessàries, destrucció de la natura i abús en el consum dels béns de la terra. Rebent aquests dies informació directa dels nostres missioners mallorquins presents en els llocs més pobres dels diferents països on treballen, als qui des d’aquí hem intentat ajudar, la sensació és de total impotència davant totes les pandèmies a les que estant fent front i no només ara, però m’impressiona la fermesa, la valentia i la voluntat d’entrega treballant amb tants pocs recursos. També aquí, entre nosaltres, ha succeït lo impensable quan hem pogut constatar que aquests gestos de humanitat s’han multiplicat cada dia en les nostres cases, hospitals i residències. La solució ha estat rompre amb l’individualisme, que és aquest altre virus que en tantes altres situacions no acabam de vèncer i que es manifesta quan hi ha afany de poder en les persones i quan les institucions obliden els més febles i no orienten el seu esforç cap el bé comú, servint altres interessos, com aquests dies ho veim en determinats països molt assotats per la pobresa de la immensa majoria els seus habitants. Certament, no hi ha dret!

El camp en el qual haurem de treballar més haurà de ser el del món de l’educació, tant la que depèn de les famílies com dels centres escolars. Patim la mancança d’un gran pacte eductiu que reculi democràticament totes les sensibilitats legítimes de la societat real, no les dels qui volen imposar la seva estreta visió des d’ideologies totalitàries. Per això, cal superar tots els individualismes que ofeguen les persones i impedeixen el creixement normal de la societat, que la volem basada en uns drets humans que tots tenim i amb la responsabilitat de complir els deures que hi corresponen a cadascun d’ells.   

A més d’aconsellar-vos la lectura detallada i reflexiva de la carta-encíclica Laudato si’, vull acabar fent-vos participar d’aquestes paraules del papa Francesc en el mateix document quan parla de l’educació i espiritualitat ecològica: «sempre és possible tornar a desenvolupar la capacitat de sortir de si mateix cap a l’altre. Sense aquesta capacitat, hom no reconeix les altres criatures en el seu propi valor, no interessa tenir cura d’alguna cosa per als altres, no hi ha voluntat de posar-se límits per a evitar el sofriment o la deterioració del que ens envolta. L’actitud bàsica d’autotranscendir-se, trencant la consciència aïllada i l’autoreferencialitat, és l’arrel que fa possible tota cura dels altres i del medi ambient, i que fa brotar la reacció moral de considerar l’impacte que provoca cada acció i cada decisió personal fora d’un mateix. Quan som capaços de superar l’individualisme, realment es pot desenvolupar un estil de vida alternatiu i esdevé possible un canvi important en la societat» (Ls’ 208).