EXPERIÈNCIA DE DÉU
1.-Introducció
Abans d' intentar descriure aquesta experiència, pensem el lloc on es pot produir l’encontre amb Ell, el Déu que és amor i salvació. Diguem d'entrada clarament que qualsevol situació, estat o realitat són llocs adients per trobar-nos amb Ell. No cal abans beneir la terra perquè Ell la trepitgi, ni fugir, ni cridar, ni molt manco autolesionar-se, corn aquells sacerdots de Baal, en temps del profeta Elies, a la muntanya del Carmel (1 Reis 18, 28).

Moisès, en canvi, hagué de descalçar-se abans d'acostar-se al romeguer ardent on Déu el cridava. Aquí treure's les sandàlies vol dir entrar dins una situació de veritat, despullant-se d'interessos que pretenguin manipular Déu.

Aquesta condició prèvia, necessària per lògica, no sempre és tinguda en compte per l'Esperit, tan lliure i sorprenent. Talment li passà al profeta Jeremies quan fou sorprès per Déu amb un projecte de vida que trabucava totes les seves previsions. Els camins de Déu no són els nostres camins.

Estar en una situació de veritat suposa haver-se alliberat de tantes presses i bombardeigs com patim els humans i que volen enfonsar-nos dins una mar de superficialitat i mentida. Per sobreviure, enmig de tants d'embulls, falta fer silenci, sincerar-nos davant nosaltres mateixos i cercar, amb esforç, una sortida vers una altra situació més coherent i valuosa. De vegades aquest treball ens és estalviat per circumstàncies fortes, que ens llancen a un abisme des d'on sols sabem clamar a Déu amb certa desesperació. Allà baix, la Veritat és l’única companya dins la fosca.

En conclusió, qualsevol lloc o circumstància serveix a Déu per presentar-se amb el seu amor i la seva salvació, perquè Ell en tot lloc habita.

2.-Intentant definir-la

"Creure és conèixer realitats que no veiem" (Hebreus 11, 1), mai tan ben dit per explicar l'encontre amb Déu. De la mateixa manera que la nostra atmosfera està plena d'ones gràcies a les quals ens comunicam els habitants de la Terra, però amb la condició d’accedir a internet o de tenir una ràdio oberta, així també la fe és imprescindible per entrar en el món de Déu i trobar-nos amb Ell.

Una passa tal volta anterior a la fe, és viure amb la consciència desperta, assolint al manco una part de la gran profunditat i energia que resideix dins la realitat. Quan ens hem acostumat a caminar pel món en companyia de la fe i de la llum, és com si haguéssim fet un màster de preparació per tenir experiències de Déu.

No obstant això, hem d'afegir que Ell també es comunica amb qui no té fe, diguem que no té Internet ni ha obert la ràdio. Déu no sols és lliure, sinó generós, topadís i esplèndid. Ell és el primer que cerca l' encontre amb nosaltres i Ell dóna la primera passa. Com a testimoni que això és així, tenim Abraham, el nostre pare en la fe (Gènesi 12, 1 ss.). Déu sorprengué al veIl quan ja tenia la vida feta, per no dir acabada, ell que mai havia sentit parlar d'aquell Déu. "No som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer" (Joan 5, 10).

Tenir experiència de Déu podria semblar una orgullosa pretensió, si no fos perquè l'Esperit inspirà aquestes paraules: " Tothom qui confessa el Fill, té igualment el Pare" (1 Joan 2, 23). Aquesta cridanera expressió, "tenir el Pare", que en aquesta carta és un dels criteris de discerniment, ens dona peu a pensar que no és orgull ni pretensió vana parlar d' experiència  de Déu, encara que sempre ho facem amb temor i conscients que sols embarbollam el poc que intuïm del misteri.

Encara que el nostre llenguatge resulti tan pobre a l’hora de parlar-ne, hem d'afegir que la certesa que deixen en la pròpia consciència aquests encontres amb Déu és tan sòlida, que ningú després en dubtarà, ho entenguin o no els altres, ho creguin o no ho creguin. Així ho experimentà Jacob aquella nit decisiva, tal com ho formulà: "Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia" (Gènesi 28, 16). La densitat de contingut i de goig que aquests mots revelen, són un avanç del que diran els apòstols el vespre de Pasqua, quan reben a Jerusalem els dos deixebles retornats d'Emaús: "Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!"(Lluc 24,34).

3.-Creació complementària

Cada experiència cristiana de Déu crea un món nou, un altre món que compareix dins nosaltres, obert, irradiant i acompanyat d'altres horitzons interiors i exteriors, poblats de vida i de bellesa.

És una creació perquè surt dins el nostre no-res, si el comparam amb el Déu que acabam de percebre. Som no-res davant el do rebut, però som criatures seves convertides en fills; a les hores aquesta nova creació és complementària.

L'evangelista Joan presenta l’obra del Crist com una nova creació, que enganxa i
complementa la del principi del món. Ell, el Senyor, és la Paraula que ja era en Déu en el principi (Jn 1,1). Les noces de Canà (Jn 2,1-11) succeeixen el dia sisè, el mateix dia sisè també en que Déu crea l’home. Segons aquest evangeli, entrar al Regne de Déu és tornar néixer, cosa que no entenien Nicodem (Jn 3,1 ss.) ni molts altres. Quan el Senyor Ressuscitat es manifesta als deixebles el vespre de Pasqua, alenà damunt ells per infondre'ls l'Esperit Sant (Jn 20, 22), tal com Déu alenà també damunt d'aquell pilot de fang i Adam esdevingué persona (Gènesi 2, 7).

Moltes són les maneres de descriure l'experiència cristiana de Déu: vida nova, home nou, vida eterna, aigua que apaga la set per sempre, aigua viva, llum de vida, etc. Totes elles formen el vocabulari bàsic de la nova creació que és l’experiència de Déu.

4.-L'espant i /'admiració

Aquests dos mots encara no basten per expressar la reacció primera de qui se sent recreat de bell nou per Déu. Més encertada és l'actitud d'esglai. L'alegria i la pau, regades de vegades amb llàgrimes de gratitud, complementen la sensació sense encara definir-la del tot. Com Pere en el cim de la llum quan contemplava el Senyor Transfigurat, es perd la noció del temps, perquè ens han mostrat el cel per una encletxa.

Llavors és l'hora de fixar l’experiència dins la nostra consciència, gravar-la amb silencis i mots de l'altre món, per gaudir de la seva bellesa i treure'n energia per créixer, ressuscitar en Crist i treballar pel Regne.

Un altre Déu

L'experiència cristiana de Déu confirma el creient en la seguretat que Déu existeix
realment; fa experimentar personalment la seva bondat, la seva entranyable acollida i la seva sorprenent delicadesa. Després és com si el món quedàs pIe de la seva gràcia, un favor que fa sorgir bellesa profunda en cada realitat, de manera que la història queda transformada en un camí de salvació. Totes i cada una de les criatures canten la glòria de
Déu, i els àngels es fan amics dels homes.

Un dels efectes més saludables es la convicció d'haver rebut la misericòrdia de Déu. Ho podem dir amb altres termes: som amics de Déu i el tractam personalment, corn Moisès (Ex. 33, 11). Després d'aquestes experiències, es té la convicció que cap dels dos, ni Déu ni nosaltres, per res del món no voldrem mai situar-nos en una actitud d'ofensa, ni de descuit, ni manco d'indiferència. Dóna molt de goig i seguretat comprovar que una ruptura de relacions, conscient, sembla impossible. S'acompleixen aquelles paraules: "A dins nosaltres l’amor ha arribat a la plenitud, i per això miram amb confiança el dia del judici, perquè tot i estar en aquest món, vivim tal com Jesucrist viu. On hi ha amor no hi ha por, dons l'amor, quan és complet, treu fora la por" (Jn 4, 17-18).

5.-"Pel camí havien estat discutint qui era el més important" (Mc. 9, 34).

Aquestes paraules de l'evangeli de sant Marc, demostren les ganes que tenim
els humans d’aconseguir poder.  Vegem a quin preu de vegades s’intenta.

Les estratègies corruptes per mantenir-se en el poder són:

Mentir. Callar la veritat. Comprar les persones amb falagueries o avantatges materials. Consentir decisions injustes. Aprovar dissimuladament decisions i projectes (pressupostos) corruptes per interessos perversos. Aprovar nomenaments de persones incompetents. Consentir violències morals, psicològiques, econòmiques o físiques. Fer callar veus crítiques (profètiques) que obligen a fer replantejaments. Prescindir de les persones, tal vegada més capacitades, que puguin fer ombra a les que són en el poder. Manipular la informació. Utilitzar els avanços de la ciència amb finalitats corruptes.
Aquestes són les estratègies del mal.

Jesús té tot un altre sentit de la vida. No creu en el poder, sinó en el servei. Jesús no va venir a ser servit, sinó a servir.  Els seus amics saben ser servidors dels altres en tot tipus de circumstàncies.

El servei és el gran camí, accessible a tothom, per seguir les passes de Jesús. Tota la vida es pot entendre com un servei obert a tots, des de la família, la professió, el treball i les iniciatives particulars. Servir és una manera d' entendre la vida, no com una humiliació o una dependència, sinó com un generós lliurament a una causa noble: per a millorar el món i  poder créixer com a persona.

El servei ha de ser concret, dia per dia, segons la oportunitat o la necessitat que es presenti. Els detalls petits són l'ocasió més gran de servir; també les decisions importants i els gestos compromesos i arriscats.

El servei (l'actitud de servei) ha de ser gratuït, encara que el treball ha de ser remunerat amb justícia. Servir pel plaer de fer el bé i de fer bé tot el que es faci.

El servei als pobres és la gran oportunitat de viure la gratuïtat, perquè
hi solem fracassar, no podem esperar cap recompensa en general, i fins i tot
ens pot produir sensació de persecució allà on un menys s'ho esperava.
Servir als pobres ens acosta els uns als altres, ens mostra la realitat de l'home i de la societat, ens mou a pregar, a demanar i a donar les gràcies,
estimula la creativitat i ens fa testimonis de l'amor enmig del món egoista.

El servei ha de ser alegre, amb humor i paciència, així comunica esperança. “Qui alivía, de bon humor" (Rom. 12, 8).

Qui serveix és creatiu per lluitar contra les causes de la pobresa o de la injustícia, inventa nous recursos, corre riscos i sap corregir errors. Qui
serveix practica la misericòrdia, s'humanitza i és testimoni de l' amor en el
món.

Davant el món d'avui, tan materialitzat, el testimoni d'una persona
disposada a ajudar als altres fa créixer en la fe cristiana que aquella altra
persona professa. De vegades no hi ha una altra manera de predicar ni d'introduir l' evangeli.

6.-"Fixant la mirada en Jesús que passava"
Jn 1, 36

Amb aquests mots descriu I'evangelista l'actitud amb què Joan Baptista contemplava Jesús: "fixant la mirada".

Després del que havia intuït sobre els temps que corrien i I' espera del Messies que tothom desitjava, estava atent a qualsevol signe que pogués delatar la seva presència. Joan Baptista estava atent i esperava.

Aquest profeta ens és un model a l'hora de entendre els signes dels temps. Per poder rebre el seu missatge, abans hem de ser conscients de la necessitat d'un canvi, d'una solució davant un problema o d'un estat que no ens satisfà. Llavors és quan cercam i esperam atents.

Joan fixa la mirada en Jesús. El mira de prim en comte. Com un mariner perdut dins la mar cerca I'Estrella Polar que I'orienti. Com un malalt mira el metge quina cara fa quan llegeix les analisis.

EIs nostres ulls treuen fora l'ànima i en son el seu portaveu. Quan l'esperit assedegat de pau i de llum pregunta a la vida on està el repòs, la nostra fe li respon amb seguretat: "fixant la mirada en Jesús".

"En Jesús que passava", diu l'evangeli. Perquè Déu té la seva presència en tota realitat. En tot el que passa és on sempre ens espera, encara que hi ha fites d'una densitat i riquesa molt especial. Hi ha dies singulars i trobades decisives, així com sorpreses que donen esperança i coratge.

Per poder entendre el seu missatge necessitam entendre la fe, com un que pren un llum d'oli per entrar dins un soterrani. La fe es una clau interpretativa gràcies a la qual els creients pelegrinam pel món amb certa seguretat i sobre tot amb una companyia amiga, la de Déu.

La mirada transmet sentiments profunds i uneix les persones (o les separa també). EIs ulls tenen una força admirable, dones aquella mirada de Joan Baptista provoca que dos dels seus deixebles se fixasin també en Jesus que passava i, deixant el seu mestre anterior, en cercàssim un altre: aquell que acabava d'aparéixer per primera vegada en la seva vida.
Una vocació sempre és una suma de circumstàncies, aparentment vulgars, que van carregades de la gràcia de Déu i que es conjunten les unes amb les altres perquè Déu, provident i amorós, va teixint els fils de la nostra vida. Queda sempre la llibertat de cada un per travar i fermar definitivament I'opció presa.

Aquells dos deixebles de Joan mai no podien sospitar aquell matí les conseqüències de la seva curiositat. El temps demostra que aquell dia havia de ser definitiu per a ells i per molts dels que després, gràcies a ells, hem conegut a Jesús i l'hem seguit.

7.-"He vist el Senyor i m 'ha dit.." (Jn. 20, 2)

Després de córrer, plorar i esperar, Jesús premia l'amor: "Maria", li digué, i Maria Magdalena contemplà el seu Senyor ressuscitat.

Tot era nou, el vell havia passat. Li costa entendre-ho, i sense l'ajuda d'Ell no hagués estat capaç d'assimilar-ho. Jesús la seguia ben atent, i escoltà el seu clam.

Maria passà d'amiga a testimoni, enviada als seus.

Nosaltres haurem de deixar un passat en què Jesús no tenia la presència de Ressuscitat vivent avui. Haurem de conéixer i aprofundir sense pors el seu evangeli per superar-ne una lectura purament ingènua i sense compromís.
Camí de conversió són els pobres, si ens hi acostam com Jesús s'els hi acostava, com a testimonis de l' amor traduït en uns fets i unes actituds que
ells entenien.

Camí de conversió és la realitat, en què Déu ens dóna cita, no la que nosaltres manipulam, sinó la vertadera, per molt punyenta que sigui.
Som com els que tornaven dels desterrament de Babilònia: trobaren Jerusalem en ruines, el Temple esbucat i cremat, les muralles esbaldragades... Però primer, abans que reconstruir el Temple, cadascú va edificar casa seva. Primer seguiren els propis interessos, que no els de Déu.

        El profeta Ageu els ho recriminà: "Refelexionau sobre el que us
passa. Heu sembrat molt i heu recollit poc... Tot el que havieu entrat a casa
Jo ho he escampat d'una bufada" (Ag. 1,5-9).

Els nostres enemics són les pors i la ignorància de Déu. La por es venç pregant, confiant i ajuntant-nos. La ignorància se supera amb l'estudi del que és nostre: la Paraula de Déu.