CONFIANÇA SENSE LÍMITS

            A la butxaca del pijama d’un jueu gasejat a Auschwitz hom hi va trobar un paperet amb el següent escrit:
            “Senyor: quan vindreu amb la vostra glòria, no us recordeu només dels homes de bona voluntat. Recordeu-vos també dels homes de mala voluntat. No us recordeu llavors de les seves crueltats, de les seves crueltats excessives, de les seves violències. Recordeu-vos dels fruits que ens han portat a causa de la paciència dels uns, del coratge dels altres; de la companyonia, de la humilitat, de la grandesa d’ànima, de la fidelitat que han despertat en nosaltres. I feu, Senyor, que els fruits que nosaltres hem produït siguin un dia la seva redempció”.
            Una pregària corprenedora. Que encara avui deixa el cor descol·locat.
            Es pot discutir tot el que es vulgui sobre la possibilitat de mantenir la fe desprès de la Shoa. Els pensadors jueus posteriors a l’holocaust ho han fet amb la honestedat que dona el dolor absurd sense mesura. Perquè el problema de la Shoa és que és desmesurat. Per tant, sense possible justificació. Però, és que tal vegada hi ha un dolor innocent justificable? Uns han arribat a la conclusió que ja no és possible creure més. Altres, que es tracta d’una veu imperativa que exigeix lluitar aferrissadament contra les causes de tal horror: una mena d’onzè manament. Altres, finalment, parlen d’una possibilitat per a la fe en el Déu, misteri dels misteris, misteriosa, doncs, quasi absurda... perquè  misteri i absurd semblen dues cares d’una mateixa crua, violenta, caòtica realitat. Esforços honestos, sens dubte. Tots, però, pateixen del mateix mal: fan teoria del que sols existeix en la crua, violenta, caòtica, realitat. La fe, com l’enamorament, com les preferències estètiques, com el do de la vida a l’altra, és sempre biogràfica. Vull dir: no existeix separada de la persona en diàleg amb la crua, violenta, caòtica realitat. La fe és una relació amb algú, que nosaltres solem escriure “Algú”, en majúscula, per tal de subratllar la seva personalitat única, absoluta. Però, sempre, és relació. I la relació mostra la seva qualitat pel tipus de persona que engendra. Relació lliure, si crea homes i dones lliures: no si correspon a les teories explicades als llibres sobre la llibertat. Relació embrutidora, si produeix embrutits embrutidors. Encara que estiguin molt de moda. Per això em sembla que la pregunta correcta a l’hora de pensar la fe és la següent: m’agradaria a mi ser com aquest home jueu que viu en la fe i mor en l’absurd? M’agradaria viure la vida com ell ha viscut, sense cap dubta, la seva? Crear espais al meu voltant, com ell va saber crear? Si la resposta és afirmativa, la seva fe serà per a mi el mapa, la gramàtica, la relació que situa i col·loca totes les altres relacions creadores de sentit. Perquè –i això s’oblida massa sovint- aquest jueu és el que és per la seva fe. És la fe que l’ha fet així: màgic, majestuós, infinitament més interessant que tots els seus estúpids botxins... que no tenen la seva fe. Algú que, morint d’aquesta determinada manera, ha deixat el món millor del que estava. Ha purificat l’aire fètid del camp de concentració. L’ha fet respirable per a les generacions que han vingut darrera. Ha mantingut la possibilitat de la fe. Perquè si ell, sol, sense altra recolzament que la seva fe, ha pogut mirar la mort als ulls, això vol dir que jo també ho podré fer en qualsevol circumstància semblant. De mi dependrà. O és això el que em fa por? Que de mi depengui? I és més fàcil provar amb tot el pes de les ciències modernes que no és possible... i així només quedarà l’absurd? I retornarà la violència?  I no hi haurà lloc al perdó? I restarà el lament ponderat, tan raonable, l’anàlisi de les causes i de les conseqüències, les propostes de millorament de les relacions socials i de poder... sense l’opció més forta que la mort: l’amor. Sense la voluntat ferma de conversió: jo també puc fer mal als qui estimo! Per tant, alerta. Per tant, vigilar. Entendre que més enllà de la pròpia voluntat de poder i del “gen egoista”, hi ha una alternativa: com més fràgil, més digne de ser tinguda en compta. És el que diu la nostra fe: la del jueu. La del cristià, que considera Déu un crucificat.
            Certament: després de la Shoa –de cada nova versió de la Shoa- més necessària que mai és la fe. Perquè, perdre la fe desprès de la Shoa és rematar la feina de Hitler.

ESGLÉSIA CATÒLICA I SOCIETAT CIVIL

            És un tòpic avui entre els agents culturals del món europeu la idea que l’església catòlica s’ha convertit en el gran enemic de l’estil de vida occidental. La oposició de la jerarquia catòlica al matrimoni homosexual, a la despenalització de l’avortament, a les noves formes de família emergents, a la lluita contra la sida i a la llista que cada un pugui confeccionar es confonen amb la voluntat de restaurar una societat sotmesa al poder eclesiàstic, repetició de l’estil d’un passat execrable, segons la lectura oficialista que hom en fa. A Espanya, tot just sortits de l’experiència franquista, això cobra violències encara més intenses que a la resta dels països de la sempre fascinant “vella Europa”, a la qual, tanmateix, tenim la sort de pertànyer.
Que ens trobem en un procés particularment interessant, ningú ho dubte. Parlar-ne és la única manera d’exorcitzar els també vells dimonis de sempre: la moda, que impedeix ser objectius; la dictadura subtil d’allò culturalment o políticament correcte, les mil cares de la por, que impedeixen dir el que convindria dir i assetjar solucions lúcides... Parlar-ne, encara que correguem el risc de l’error –el primer dels drets humans!- o de la imprecisió filla de l’apassionament, esdevé avui una obligació que no podem defugir.
            Els tòpics, d’entrada no ofereixen garanties de futur. Perquè expressen interessos inconfesses. Que, quan aconsegueixen convertir-se en pautes dominants, sempre són interessos dels qui dominen la situació. Cal tenir el coratge d’anar contra els tòpics. I proposar lectures alternatives a les assumides per la majoria.
            Avui entre nosaltres es proposa el retorn al paganisme com a antídot als mals causats per segles de cultura cristiana.
            No hi ha dubte que el paganisme exerceix i exercirà una gran fascinació a causa de la seva valoració de la natura original, ingènua, transparent i neta; de l’afirmació de la vida més enllà de qualsevol adjectivació; de la joia de l’hedonisme i el narcisisme, considerats la condició necessària per la tolerància, l’obertura a l’altra, la voluntat integradora. A qui no li agrada un estil de vida amb aquests ingredients?
            Només té una mancança (al cap i a la fi, les coses es mostren en la seva realitat sols després d’haver passat l’examen dels seus límits): la pèrdua, el dolor i la injustícia.
            El paganisme, en les seves formes clàssiques, tal i com el coneixem en el passat, és una oferta per a triomfadors. Per a persones de la petita franja que controla el tenir i el poder. No de bades fou eficaç en societats on la majoria eren esclaus. Que treballaven pels altres. I no de bades generaren també filosofies i religions per els desposseïts. Una de les quals fou, encara que hi hagi un gran esforç per oblidar-ho, el cristianisme. L’exaltació del cos, l’oblid del fracàs i de la fragilitat de la vida humana, l’emmascarament de la injustícia i del patiment dels desvalguts, troben ràpidament el seu contrapunt en la mateixa realitat que es pretén exaltar. No és una possibilitat per a gent amb un poder adquisitiu magra, més que en les seves caricatures més dures. No crec que serveixi per els temps durs que ens esperen.
            A l’altra extrem, hi trobem els fonamentalismes. Sempre presentats sota formes simplistes i, per tant, fàcilment assimilables, en contraposició amb allò que es critica a la mateixa societat de la qual, de fet, viuen i que els permet la propaganda sense obstacles, com manen els cànons. Una societat que es condemna com a corrupta i corruptora. Que s’ha de regenerar, al preu que sigui. Algú ho ha dit no fa molt: “Amb les vostres lleis us dominarem; amb les nostres, us farem desaparèixer”. Ja ha passat altres vegades. Desgraciadament, els fonamentalismes de qualsevol casta tenen les mans tacades de sang. I del que es tracta és que desaparegui la sang d’una vegada per a sempre com a forma de resoldre les tensions socials.  
            Estic convençut que la nostra societat actual té moltes coses dolentes: exactament igual que les que ens han precedit fins al dia d’avui. Però és una anàlisi manipuladora la que menysprea els grans avanços que em aconseguit a força de lluites i de paciència. Som una societat oberta, qui ho pot dubtar. Que cerca. Que s’esforça en respectar l’altra i que té una consciència cada vegada més clara de les seves pròpies limitacions. El camí de la confrontació acrítica, de la demonització de la diferència, del llançar per la borda una tradició multisecular, capaç de vehicular la saviesa que ens constitueix com a europeus, no és el camí més apta per sortir dels mals que ens afligeixen. Sols una lectura interessada pot menysvalorar el paper del cristianisme en la configuració dels valors que fonamenten els drets humans. I la importància dels milers d’homes i dones que, en nom de l’evangeli, han donat les seves vides en l’intent de deixar un món més bo, més bell i més vertader als qui ens segueixen. Reduir el mosaic a una sola de les seves múltiples pedretes es troba a l’origen de la destrucció del mosaic. La gràcia del qual es desplega precisament en això: en ser el resultat d’innumerables aportacions. Cada una de les quals, en sí mateixa, és insignificant.
Caldria, doncs, recuperar la voluntat de mirar el conjunt. De no deixar res fora de la nostra contemplació. Sobre tot, de no perdre energies en destruir enemics equivocats. El que val per a tothom sense excepció. En aquest sentit, cal repetir una vegada més el vell principi: no ens trobem avui sobrats de persones de bona voluntat. Ni d’institucions lúcides. Ni podem permetre’ns el luxe de destruir alegrement. Un canvi de tarannà en aquests principis de segle ens vindria a tots molt bé.
           

PURIFICAR L’AIRE
           
Va passar ja fa uns anys: a Alger, els fonamentalistes islàmics assassinaren uns monjos de la Trapa. Pocs dies abans, un novici preguntava al seu Abat: “¿Per què serveix un monjo a Alger?” Li contestà: “Per a purificar l’aire”. 
            Em va colpir profundament aquesta sortida del monjo, màrtir sense encara saber-ho.
            Purificar l’aire.
            Vet aquí una expressió feliç, immillorable per a dibuixar en la tela obscura del món d’avui la funció de la fe.
            Purificar l’aire.
            Les roses purifiquen l’aire.
            Els ocells, la mar, els rius...
            Hi ha persones que fan l’aire irrespirable.
            I n’hi ha que el purifiquen.
            Els poetes purifiquen l’aire.
            Però les coses no els solen anar gaire bé.
            Un poeta sol trobar dificultats per a viure.
            No és estrany.  Una societat fascinada pel tenir i pel poder ha après a força d’experiència a defensar-se eficaçment de tot allò que li pot fer nosa. De tot allò que purifiqui l’aire i eviti així l’ensopiment necessari perquè el llistó de la mediocritat no es mogui. I l’abisme que separa el món del tenir de l’univers dels qui no tenen romangui estable. La societat fascinada pel tenir sap molt bé qui li pot fer mal. Tothom que purifiqui l’aire li pot fer mal. I per això el castiga amb el pitjor dels seus càstigs: la marginalitat. Barrant-li l’accés a les mil subtils formes del prestigi i del consum, fills naturals del tenir i del poder.
            D’aquí la necessitat de poetes.
            Cada època, cada temps i cada espai, necessiten artistes i poetes. A simple vista, podríem passar sense ells. De fet, la poesia és una mala carrera per a guanyar diners. I per a escalar en l’escalafó. No es demana mai a un examen d’oposicions si hom té la capacitat de contemplar una posta de sol o de descobrir l’eterna bellesa d’uns ulls d’infant. No és necessari. Però... sense els poetes, l’aire seria definitivament irrespirable. I estaríem en mans sense remei dels violadors de la bellesa.
            Sempre he cregut que si jo hagués estat capaç d’escriure el “Requiem” de Mozart, per exemple, podria morir tranquil. Content d’haver existit. Conscient d’haver purificat una mica l’aire. Mozart ho va fer... i no va morir tranquil. Massa jove. Massa oblidat. Massa a la mercè de l’estupidesa dels poderosos que volien fins i tot tenir la clau d’allò que és art i d’allò que no ho és...
            Caos i cosmos. L’etern dilema. L’eterna lluita. “La terra era buida, erma i sense cap orde. Però un Vent Diví era allà, a punt per a purificar l’aire sobre el mar”. Mancava només un impuls, perquè pogués iniciar-se la història interessant. L’acte creacional. L’acte original. I aquest acte fou un impuls d’amor. Una espurna d’amor sembrada cor endins del caos perquè esdevingués finalment cosmos. Bellesa primordial. Penyora d’esperança pel futur. Un Paradís promès, no abans, si no com a meta de la història.
            Per això hi ha una forma, la més preuada, de purificar l’aire. I de fer-ho de manera decisiva, definitiva: l’estimar.
            De la mateixa manera que cada temps, cada espai, necessita dels artistes i dels poetes perquè netegin el seu temps i el seu espai, fretura també d’homes i dones que vulguin, lúcidament, lliurement, arribar a ser orfebres de l’amor.
            Homes i dones que pastin la seva vida amb l’aigua i el blat de l’amor.
            Però convé que sàpiguen algunes coses, si volen continuar quan estiguin cansats.
            Que la societat no perdona: els pagarà amb la marginalitat.
            Que la mesura de la resistència a l’amor és la mesura de la seva eficàcia contra el caos.
            Que, per aquest motiu, amor no sempre engendra més amor, com ens havien promès, sinó que sovint obri espais per a l’odi, l’enveja i la venjança.
            Que la societat fascinada pel tenir cercarà matar l’amor en les persones que estimen. I que ho farà de la manera més subtil: proclamant la seva impossibilitat, banalitzant-lo, ridiculitzant-lo. La societat està pensada perquè triomfi qui només s’estima a ell mateix. I no miri els mitjans a l’hora de proposar-se i assolir els fins.
            Que existeix el misteri dels misteris: la por a la llibertat, la por a l’estimar i deixar-se estimar, la por a respirar a ple pulmó l’aire net que brolla, com d’una font santa, de la relació intensa, tendra, apassionada. La por a la gratuïtat.
            No li resultarà fàcil a l’aprenent de l’art d’estimar passar l’examen de la quotidianitat. Sovint es trobarà sol. Li mancaran interlocutors. Passarà pel que no és. Dubtarà. Dubtarà molt. I estarà a punt de pensar d’ell mateix allò que pensen i diuen els seus enemics, homes i dones que, no sabent estimar, no suporten que altres estimin.
            Però purificarà l’aire.
            L’aprenent de l’art d’estimar ha de saber que donar la vida per amor té el mateix gruix de humanitat que el “Requiem de Mozart”. Que Bethoven era sord. I no sentia la música que creava. Però la música era allà gràcil, ferma, apassionant.
            L’aprenent de l’art d’estimar ha de tenir una consciència lúcida i clara: l’amor és més fort que la mort. Estimar és crear jardí en el desert. Jardí: no hort. Que l’hort és per a menjar. Però el jardí, el jardí és per a purificar l’aire.
            L’aprenent de l’art d’estimar ha de tenir el coratge de creure en l’eficàcia de l’acte d’estimar. Que connectant la realitat amb l’origen, desvetlla esbarts d’ocells del cor de la realitat: altres tantes possibilitats de bondat, de humanitat, de totalitat i d’infinit. Només l’amor en totes les seves formes és la vida de la vida.

            No ha de tenir por. Ha de sembrar. El pecat del sembrador només és un: mantenir la llavor en la ma... pel temor de que no es faci malbé la llavor. Ha de sembrar sense altra expectativa que el cant dels ocells que faran un dia el seu jaç en les branques de la llavor que ara té a la ma. Perquè la paga de l’amor, no ho oblidem, és la sort, la immensa sort de poder seguir estimant. I sentir-se estimats quan, pel camí de la vida, es trobi amb un altra aprenent de l’art d’estimar. Aleshores, ja mai més estarà sol.
            Avui, més que mai, necessitem gent que purifiqui l’aire.
Creure que l’amor el purifica és avui l’esperança que manté viva la nostra fe.
            Creure que haver estimat, malgrat tot, és deixar el món un poc millor de com l’hem trobat i haver fet pel món una cosa semblant a escriure el “Requiem” de Mozart, aquesta és la fe que mou muntanyes. La fe que avui salvarà la nostra benvolguda, estimada, malmesa humanitat.