En els àmbits de l’educació i la psicologia es parla sovint de la diversitat d’intel·ligències i entre elles de la intel·ligència espiritual. Aquesta intel·ligència desenvolupa capacitats genuïnament humanes com la capacitat de silenci, admiració, astorament, contemplació i discerniment..., en definitiva desenvolupa una certa profunditat existencial i vital. Si ens hi fixam un poc percebem com aquestes capacitats han estat exercitades per la pràctica religiosa des de l’antiguitat. La vida moderna amb els seus renous i presses ens ha produït un trasbals de tal magnitud que no sabem practicar el silenci, pensam que es tracta de pràctiques orientals però que aquí no són possibles. És urgent educar i activar la intel·ligència espiritual per desenvolupar les capacitats del silenci, la reflexió, l’admiració. Necessitam la intel·ligència espiritual per viure humanament. Com fer-ho serà bastant personal. En voldria fixar en la capacitat de silenci que és a la base de les altres. Per practicar el silenci haurem de cercar petits espais o temps a ca nostra, a les esglésies o a la natura. És qüestió de voluntat. Els temples, capelles, santuaris són llocs que guarden la memòria de la pràctica religiosa del silenci, la contemplació i l’alabança. Anar-hi és gratuït. Caldrà cercar els moments en el ritme personal per entrar-hi i pacifi car el cos i l’esperit. Les imatges, l’arquitectura, la música, la llum facilitaran l’exercici de la intel·ligència espiritual. Els cristians practicant el silenci cercam el rostre de Déu, per contemplar les seves meravelles i alabar-lo. La pràctica del silenci ens mena també a la reflexió i al discerniment per assolir l’autenticitat de la vida, la coherència i la conversió del cor. En definitiva pel silenci ens trobam amb Déu, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

El misteri de la nostra vida i de la vida del món ens atreu i ens desborda. Per això feim tantes coses i voltam el món per no pensar-hi. Fugim de nosaltres mateixos i del nostre propi centre, no volem escoltar les preguntes que ens planteja la nostra pròpia existència. Fugim de la font i de l’horitzó de la pròpia felicitat. (Rosario Marín. El amor tiene nombre).
El misteri sempre ens desborda perquè és misteri i talment un abisme sense fons que ens atreu fins al vertigen i del qual en defugim per la por.
Fugim del nostre propi centre i preferim viure descentrats i sense referents. Això sembla ja una explicació de la infelicitat. No tenir nord, ni centre ens fa ser com una titella en mans d’algú.
El desig i la recerca de la felicitat és pròpia del ser humà i de sempre.
Personalment no puc separar la recerca de la felicitat de la meva fe, de la fe en Déu i en Jesucrist. El misteri de la meva pròpia vida i de la vida del món el visc dins el misteri de Déu, abisme d’amor misericordiós; en acostar-me al misteri de Déu hi trob mil rostres, de persones que m’han acompanyat i m’acompanyen en la meva vida cristiana, rostres de persones que m’han educat en la vida de pregària, que m’han escoltat en moments de dificultat, que m’han confirmat en la fe i en la vida, que m’han exigit compromís, que m’han fet sentir perdonada i restaurada, que han estat testimonis de fe i d’esperança.
Pens que la meva experiència és semblant a la de molta gent.
La fe és camí de felicitat, però no és camí de roses; la fe ens dóna seguretat però no és una pòlissa d’assegurances; la fe senyala l’horitzó, però no és l’arribada a la meta.
Caldrà atrevir-nos a guaitar dins el misteri de Déu amb la confiança de trobar-hi el seu rostre de misericòrdia, viure la fe amb els altres i fer-nos pròxim dels qui més ens necessiten per trobar el centre i l’horitzó de la felicitat.

L’Església ens convida sovint a pensar en la santedat posant al nostre abast models de vida cristiana. Els sants són gent senzilla que visqué el dia a dia sense diferenciar-se dels altres i a la vegada fent un bon solc.
Imitar els sants pot ser complicat per la diversitat de circumstàncies que visqueren i per les diferències personals però analitzant la vida dels sants trobaríem una característica comuna a tots ells: la capacitat i voluntat de perdonar.
Perdonar és la gran ensenyança de Jesús a la creu i l’actitud que mostrà sempre en la seva vida.
És la característica de tot ésser humà que vol créixer en llibertat i en humanitat.

Els homes i les dones ens hem de perdonar per poder tancar les pàgines fosques de la nostra història personal; imprescindible també que els humans perdonem les persones i els esdeveniments que ens han fet mal, que ens han tractat injustament; una vegada revisats, analitzats i més o menys compresos, precisam tancar-los pel perdó i per la misericòrdia. Així sembrarem flors on hi hagué mort, somriures on hi hagué llàgrimes, mirarem els estels després de les tempestats. En definitiva humanitzarem les situacions inhumanes i injustes. Impossible avançar com a comunitat humana sense el perdó. Impossible créixer com a persones sense el perdó. I admirablement el perdó ens fa semblants a Déu que perdona sempre, que compren sempre.
Perdonar és necessari però no és fàcil. Perdonar humanitza al qui perdona i al que és perdonat.
Caldrà repensar sovint les nostres experiències d’haver estat perdonats.
Caldrà contemplar Jesús a la creu per aprendre a perdonar i per sentir la certesa que Déu és perdó i misericòrdia.

A la biografia del bon Jesús saltam com si res els 30 anys de la vida a Natzaret.
No és que tractem la biografia de Jesús de manera diferent a com tractam la pròpia o la de les altres persones. La vida de cada dia, les rutines, el treball, les relacions ordinàries amb les persones amb qui convivim semblen no tenir importància.
Jesús de Natzaret ens dóna la gran lliçó en els trenta anys que va viure en l’anonimat del llogaret de Natzaret. Podia semblar una gran pèrdua. Si realment el Fill de Déu s’ha fet home per explicar-nos qui és Déu, mostrar-nos la intel·ligència suprema, l’amor sense límits, la llum sense posta... no és comprensible que passi pràcticament tota la seva vida fent d’artesà a un poble petit de la Galilea.
Les múltiples dimensions de la persona fan possible que les coses grans es facin en el silenci i en l’anonimat.
L’ésser humà fa allò més gran que pot fer quan estima, pensa, prega i aprèn a ser la petita peça del mosaic que forma la humanitat i això té tal gruix d’humanitat que Déu s’hi amaga amb tot el seu amor creador. Aquesta és la lliçó de Natzaret.
Les múltiples dimensions de la persones, com les múltiples intel·ligències, romanen la major part d’elles inactives, infravalorades per molts de nosaltres; ens quedam en allò que percebem pels sentits del cos quan hauríem d’activar els sentits de l’ànima.
Els sentits de l’ànima s’afinen en el silenci i en la pregària, en el viure a fons i en la reflexió sobre el que hem viscut i pregat.
Talment una espiral: percebre, pensar, actuar, revisar i tornar a començar, no com l’etern fer i desfer dels mites grecs sinó com qui contempla el sol cada dia des que surt fins que es pon amb l’esperança que demà tornarà a succeir el miracle i tornarà aprofitar la llum per col·locar la petita peça en el mosaic de la vida.