A vegades els sociòlegs han parlat d’un revifar de la religió, de que la religió està de moda. Ara no em referesc a aquest fenomen, sinó a un ben diferent: a que la moda s’ha convertit en la nostra religió.

Quan dic “nostra” em referesc en general a Espanya, on certament el fenomen es dóna en diversitat d’intensitats i modalitats, però crec que es pot generalitzar, encara que tenint en compte que especialment es dóna a les regions que aquests darrers anys han estat més dinàmiques, que han sofert o han protagonitzat una transformació més radical, entre les quals s’hi troben les Illes Balears.

Parl de “moda”, no per referir-me a una manera de vestir, sinó a una manera de comportar-se, de pensar, de sentir, de parlar: em referesc a seguir un conjunt de valors imperants socialment, que s’imposa socialment de manera gairebé inconscient, com a pur procés d’adaptació al medi.

¿Què vull dir amb això, de la religió de la moda? Que seguim el que brilla com la major novetat, allò que suposadament en els països més avençats és tingut pel més modern, pel darrer crit. I no sols ho seguim, sinó que es converteix en el darrer dogma a seguir i a imposar. El darrer crit, la darrera novetat, el darrer corrent, el darrer estil, a això ens dedicam com si fos la solució de tots els problemes, la darrera recepta màgica, que a la fi ens curarà de tots els mals. Més ben dit, som absorbits, engolits per la moda, arrossegats com per un corrent imparable i irresistible.  Ens hi dedicam i ens hi lliuram, ens hi entregam, li donam culte. Un culte, que ens té captius, que captiva el nostre enteniment i el nostre cor, la nostra sensibilitat i la nostra percepció de la realitat, i els desitjos, a més del comportament i les creences. És la font i la fonamentació dels nostres valors. És el nord que guia la vida personal i col·lectiva. És més, es converteix a vegades en la raó última de l’obrar. Es fa el que toca fer, el que ‘hom fa’.

Walter Benjamin ja el 1921 va escriure sobre “El capitalisme com a religió”. No és el mateix parlar de capitalisme que de moda, però la moda és un producte típic del capitalisme en el seu esforç per multiplicar les ofertes i per crear necessitats, i per això compta amb el gran mitjà que són els media, els mitjans de comunicació, la publicitat, aquesta comunicació que psicotitza, perquè ens entra pel nostre punt dèbil, gairebé inconscient, com si fos pel forat de la porta. En aquest sentit és que, entre altres qüestions, insinua aquesta supeditació a l’oferta que ofusca i encega, aquesta producció de les necessitats, aquest lliurament al mercat de mercaderies i d’opinions, al mercat de bens i al mercat mediàtic.

Aquesta propensió a seguir el darrer senyal de les sirenes delata una doble qualitat. Primera: la manca d’arrelament i caràcter, i segona: una dependència del que fa el suposat germà major, el que sap, que apareix com una generalització, com el que pertoca fer i pensar.

Aquesta actitud té diverses conseqüències. De fet una aplicació seva es pot veure en aquell argument, encara ara utilitzat especialment en el camp polític i fins i tot moral, segons el qual hem de seguir el que es fa o s’ha fet en el nostre entorn, donant a entendre que no hi ha altre criteri que seguir els països que suposadament són més avençats. D’aquesta manera l’entorn és convertit en el referent obligat. Com si el copiar o imitar hagués de ser la màxima de l’obrar humà i com si cada ser humà no estàs dotat del propi enteniment, per jutjar, deliberar, fer-se càrrec de les coses i de les situacions i decidir la manera d’obrar.

Aquesta mateixa actitud porta a una actitud camaleònica respecte de l’ambient, una actitud que no cerca més que adaptar-se a l’entorn, a no desentonar, i per això cadascú s’aplica a ell mateix el llit de Procust, i es retalla tota cosa que destaqui en relació amb els canons vigents i dominants. Només des d’aquesta perspectiva es pot entendre que hàgim passat del nacionalcatolicisme, és a dir, de la religiositat sociològica, al nacionalindiferentisme, és a dir, a la increença sociològica. Aquest pas no és cap guany, perquè el pluralisme continua negat, perquè tothom s’ha d’adaptar –almanco en el seu comportament exterior- a les pautes anònimes i borroses del terme mig, aquell terme inexistent, a no ser en el cap dels sociòlegs i en les xifres de les estadístiques. Però convertint-se en l’opinió que els mitjans de comunicació transmeten, es converteix en l’opinió imperant.

De tota manera, així com en els temps del nacionalcatolicisme, malgrat les aparences, no tothom era catòlic, el mateix cal pensar de la situació actual, de manera que no ens refiem massa de la manera com actualment apareixen les coses, o almanco no donem per inexistent tot allò que avui no té bon clima per a manifestar-se.

Només des d’aquesta perspectiva de crear un cos social difuminat i sense perfils precisos, un cos sense diferències que poden dialogar, divergir i complementar-se, amb arrels i tradició, amb el respecte a aquestes diferències, sense haver d’ocultar-les i obligar a que s’ocultin, només des d’aquesta perspectiva es pot entendre que s’arribi a proposar que la religió sigui substituïda per una educació per a la ciutadania, perquè el valor suprem és el no dissentir, el no desentonar d’allò dominant en la societat, i així crear una societat més homogènia, amb una religió única (en el sentit de cultura i moral), com sempre havien cercat les societats tradicionals, que per això hagueren d’expulsar a jueus i moros.

Però fixem-nos que això significa l’imperi impersonal de l’“hom”: “avui hom ja no es comporta així”, “això ja no es fa”, “això ja no es diu”, “això ja no es duu”. Totes aquestes consignes o ordres, que abans ens venien de l’autoritarisme i dogmatisme de l’autoritat paterna o costumista i social, ara les imparteix i ens vénen imposades amb la mà de ferro de l’opinió pública, del ben pensar socialment i políticament correcte.

Aquesta recaiguda en la subordinació personal a l’anominat impersonal del que impera socialment significa una renúncia, no sols a la pròpia creença, sinó a la pròpia autonomia, una pèrdua de llibertat personal i social, un empobriment.

Ésta es seguramente la más reciente de las denominaciones en curso para caracterizar la actualidad, uno de tantos “post-ismos”, como los definió Odo Marquard, tan de moda. Todos ellos tienen en común ser negativos, rechazar el pasado (aunque sea la misma modernidad); indican que se sabe lo que lo que no se quiere, lo que se da por obsoleto y se deja atrás, pero sin definir exactamente donde nos encontramos o hacia nos encaminamos. Así sucede con las etiquetas de nuestra época como postconvencional, postmoderna, postmetafísica, postradicional, postreligiosa, postcristiana, etc. ¿Qué se entiende por “post-ateismo”?
Desde diferentes puntos de vista se afirma que la actitud racional de hoy ante la cuestión religiosa se sitúa más allá del ateismo. Se pueden distinguir diversos significados en el uso de esta caracterización. Así, unos afirman que la cuestión de Dios ha dejado de ser tal, ha dejado de tener interés o, por lo menos, ha dejado de ser racional para convertirse en cuestión de gusto y opción; otros usan tal denominación para constatar una actitud generalizada de indiferencia; otros para dar nombre a la pluralidad de ofertas de sentido de toda clase; otros para designar el fracaso o la modestia que la racionalidad occidental se ve obligada a confesar y adoptar, puesto que no puede encontrar razones apodícticas ni para la afirmación ni para la negación de la existencia de Dios.

Nietzsche es seguramente uno de los primeros en hacer esta propuesta, al presentar el ateísmo como el último hijo de la racionalidad moderna, que participa de la misma creencia que ha caracterizado la fe en Dios. El ateismo, para Nitzsche, se basa todavía en la fe en la razón, la fe en la verdad, que él caracteriza como la última gran mentira que ha dominado en la historia de occidente. El ateismo representa la misma pretensión o ideal de verdad que la fe en Dios, sólo que niega en vez de afirmar. La verdadera liberación de dicho ideal es el politeísmo, la sustitución de la verdad por la pluralidad de interpretaciones, todas igualmente posibles.

Gianni Vattimo llega a una constatación semejante, desde la consideración del curso que ha seguido la razón en nuestra historia y concretamente por las formas que ha ido adoptando el ateismo. El post-ateismo le lleva a Vattimo de nuevo a la religión y en concreto a la cristiana. Así afirma: “Hoy ya no hay razones filosóficas fuertes y plausibles parea ser ateo o, en todo caso, para rechazar la religión. El racionalismo ateo, en efecto, había tomado en la modernidad dos formas: la creencia en la verdad exclusiva de la ciencia experimental de la naturaleza y la fe en el desarrollo de la historia hacia una situación de plena emancipación del hombre respecto de toda autoridad trascendente. Pero lo que hoy ha sucedido es que tanto la creencia en la verdad ‘objetiva’ de las ciencias experimentales, como la fe en el progreso de la razón hacia su pleno esclarecimiento aparecen, precisamente, como creencias superadas. La desmitificación [que ellas llevaron a cabo] se ha vuelto contra ellas.”

Este clima de post-ateísmo parece dar un gran aire de libertad, pues en él todo cabe, todo tiene la misma legitimidad. Ello puede tener su lugar en el ámbito social y político, a la hora de reivindicar la igualdad entre las creencias, sean del signo que fueren. Pero al precio de la despedida del ideal de verdad.

Ante estas formas de post-ateísmo surgen espontáneamente múltiples preguntas. ¿Puede la razón renunciar a tratar de lo más fundamental? ¿Puede la razón dejar de ejercer su función más básica? Ciertamente cabe que la razón confiese su limitación, algo muy propio en esta cuestión, algo que se encuentra en todas las tradiciones religiosas y filosóficas, puesto que Dios es, por definición, algo que escapa a la razón. Pero, incluso en este caso, o precisamente en este caso, ¿no debe afrontar la cuestión delimitando su alcance y afirmando la trascendencia de Dios? ¿No debe la razón ejercer su función respecto a todo lo que se presenta como religioso o, en términos más amplios y ambiguos, como ofertas de sentido? ¿No debe desempeñar su oficio crítico frente a la pluralidad de ofertas existentes, tanto las afirmativas como las negativas o las abstencionistas (agnósticas)? ¿No significaría ello una resignación y una renuncia que roza la renuncia a lo humano?
Esta apelación a la razón no implica que ella cubra toda la extensión de lo humano. En el hombre hay otros resortes que, por humanos, no son ajenos a la razón, son inseparables de la razón, aunque no se consideren como racionales. Me refiero al amplio campo de las creencias y los sentimientos, la voluntad y las decisiones, con todo lo que implica de conducta y forma de vida. Seguramente el lugar de la fe en la vida tiene que ver con este amplio campo, que por humano debe estar impregnado por la razón, sin ser exclusivamente obra de razón, por lo menos de la razón tal como modernamente se ha ido configurando, como razón calculadora, instrumental, especializada en calcular la adecuación de medios a fines, sin abrirse al amplio horizonte del sentido.

Sant Antoni és un sant tan popular com desconegut. Almanco pel que reflecteixen les pràctiques tradicionals, el coneixement no va molt més enllà del porquet i algunes gloses més o manco gracioses. I, malgrat tot, S. Antoni fou un radical, un convertit que prengué seriosament la fe, de manera que esdevingué l’iniciador d’un moviment, que es coneix com eremitisme o anacoretisme. Ja hi havia precedents, però ell el configurà i consolidà.
            L’anacoretisme fou la reacció de cristians compromesos davant un cristianisme que s’anava adaptant al món pagà. Era el moment de la fi de les persecucions romanes i en el que el cristianisme començava a ser visible socialment. Ja no calia resistir a un medi hostil, la qual cosa comportava una relaxació en la vivència de la fe.
            Davant aquesta situació Antoni hi reaccionà reafirmant la primacia de Déu i per Jesucrist ho deixà tot. La seva vida és un procés de desert endins, cada cop més allunyat del medi ciutadà i social. Però no per això romangué aliè ni al seu món ni a la seva comunitat cristiana. Dos fets ho palesen: 1) els nombrosos seguidors i tota una tradició que, si no inaugurà, enfortí; i 2) les temptacions.
            Les temptacions de St. Antoni han esdevingut llegendàries, especialment a Mallorca, amb tot el folklore del dimoni. I, com tantes vegades, la llegenda cobreix la realitat. Antoni fou un lluitador, però no contra dimonis, sinó contra tendències del seu temps i d’ell mateix.
            Ja és un tòpic explicar les temptacions com un procés de diàleg, d’enfrontament, de tempteig, de deliberació i discerniment, perquè hi ha massa tendències que volen arrastrar-nos i s’imposa una decisió. Cal lluita i esforç per anar contracorrent: la moda, la societat, la massa, l’opinió pública proclamen i reclamen adhesions.
            Però no menys important és la lluita contra un mateix, lluita que en el fons no és distinta de l’anterior, contra el medi, perquè el medi ens configura, el portam dintre. Els altres ens fan, ens constitueixen. La pròpia consciència és el destil·lat de veus rebudes i assumides. Ara bé, en l’assimilació del medi hi ha una necessària selecció, que ens fa distints, malgrat compartir el mateix medi. Aquesta selecció es fa de manera constant i a vegades casi inconscient; és el propi jo en el seva autonomia en acte i exercici.
            Cal conèixer aquest jo, que es fa experimentable observant allò que va elegint i obrant. I sobretot cal ser un mateix. Conèixer-se i elegir-se és la consigna del Sòcrates grec i del Sòcrates nòrdic, S. Kierkegaard. “Alló gran que hom pot arribar a ser no consisteix en ser això o allò, sinó en ser un mateix”, afirmarà aquest darrer. Esser un mateix és una meta, a la qual s’hi arriba fent una opció.
            St. Antoni no va conèixer ni un ni altre Sòcrates; de fet no sabia ni parlar ni escriure grec, només parlava copte, la llengua del poble. I malgrat tot, a una de les seves sentències hi ressonen tots els harmònics dels dos Sòcrates: “El qui es coneix, coneix Déu, i si el coneix, es dóna a adorar-lo tal com cal”. La resposta a Déu ha de ser personal, és una elecció, encara que possibilitada per la crida i la gràcia prèvies de Déu. Cal conèixer-se per conèixer Déu, per escoltar la seva crida i per destriar la seva petjada en nosaltres i en el nostre món.
            Aquí precisament, és a dir, en l’afirmació de l’autonomia, un valor que ens sembla tan modern, és on St. Antoni se’ns mostra sorprenentment actual. Autonomia en front de la massa anònima. Esser un mateix no és fàcil, per aconseguir-ho cal lluita i discerniment.
            Que la llegenda de St. Antoni no encobresqui la seva figura gegantina en la espiritualitat i en la tradició cristiana, ni oculti la seva radical interpel·lació tan actual.