per Pere Torres, prevere
13 de novembre de 2007

He participat en la beatificació dels màrtirs

Encara que més bé passivament, assistint als principals actes de Roma, de la nostra Seu i d’alguns pobles de Mallorca. M’hi he sentit obligat, més que pel fet de ser capellà, pel fet de la meva peculiar relació amb les dues monges franciscanes: som pobler com sor Catalina i som fill de cosí  de sor Miquela de Petra.

A una de les reunions que vaig assistir, el Pare Missioner que dirigia la paraula es feu aquesta pregunta: ¿És oportú fer aquesta beatificació? I responia: Sí. Si jo hagués hagut de respondre hauria dit: Ja era hora.

És ver que encara ara el record de l’infaust 36 suscita passions fortes. I no és estrany. La sang vessada crida fort ferm. Però entre tots hem d’intentar superar-ho. Entre  tots hem de tenir clars aquests dos punts:

1.- Que tothom, tothom, té tot el dret del món a honrar els seus morts. I 2.- Que cap causa justifica la mort d’una persona. Són uns principis que crec que tot cristià ha de defensar, tant per a ell com per als altres.
Per altra part tenguem també clar el que és un màrtir. Necessita dues condicions, ni més ni manco:

1ª- Que mori a causa de la seva fe cristiana. I 2º- Que mori perdonant. Aquestes dues condicions es compliren ben clarament en el nostres sis màrtirs mallorquins proclamats beats.

Puc ser més concret en el que dic. La meva parenta sor Miquela tenia un germà Josep que el 36 exercia de metge a Cuenca. Era un bon catòlic. I també el mataren els “rotjos”. Però no figura entre els beatificats per l’Església. I dins l’altra part tenim un altre familiar de Petra, Andreu  Homar,  que fou vilment assassinat pels falangistes. Tampoc figurarà entre els màrtirs. Però si aquell a qui li correspongui, li organitzés un homenatge, com també a altres familiars nostres que foren fortament represaliats, sí que m’agradaria assistir-hi. I no hem vull estendre a parents de parents, perquè així arribaria a figures tant conegudes com n’Alexandre Jaume i mossén Jeroni Alomar, de qui m’arribà un preciós cíngol com a regal de missa nova. Per cert que sembla que s’ha oblidat que la figura de Mn. Jeroni, i abans que no els proclamats màrtirs, ha estat públicament reivindicada i homenatjada per la nostra Església, en acte presidit pel bisbe D. Teodor un set de juny, aniversari del seu afusellament, de l’any 1995, a l’església dels capuchins.  I amb intervenció del seu cosí el conegut arquitecte D. Gabriel Alomar que feu una clara defensa de la seva bonhomia, honor i esperit cristià. 

No vull anar a furgar dins l’historia passada. De vegades semblam com dos germans que es barallen i quan son pare les renya, s’acusen mútuament de que l’altra ha començat. Avui en dia ens és difícil comprendre com es va poder arribar a aquell punt d’enfrontament i d’odi fins a la mort. Mirem més bé cap el futur. Crec que tots els catòlics hem de tenir ben clars aquests dos punts i hem de treballar fortament perquè siguin realitat sempre i en tot lloc:

1.- L’Església ha d’estar sempre a favor i al costat dels pobres i els que sofreixen. I 2.- L’Església ha de ser independent d’opcions polítiques concretes o de partit. Si dins el passat no ho ha fet així, és de lamentar. Però a l’hora de condemnar-la perquè feu costat a n’en Franco, no oblidem que té tretze bisbes i més de sis mil capellans assassinats a l’altre bàndol. Aborrona i escarrufa. No ho justifica, però sí fa comprendre certs excessos a favor del franquisme.

Tampoc em sembla just atribuir a l’alçament del General Franco tota la culpa de les barbaritats que tingueren lloc en zona republicana, com a reacció. La república s’inaugurà cremant esglésies. L’article 26 de la Constitució de la República referent a l’Església, respira un sectarisme que està a anys llum de la política que han seguit els nostres governs socialistes. I a la revolució d’Astúries a l’octubre de 1934, ja hi foren assassinats trenta cinc capellans. I del gener al juny de 1936 foren destruïdes o profanades 411 esglésies dins Espanya. És clar que la ideologia marxista o comunista d’aquells anys duia una forta càrrega d’odi a tot lo religiós. ¿És necessari recordar l’història de Rússia?

Gràcies a Déu, a una part i altra s’ha anat evolucionant. Tots recordam les figures del P. Llanos i el cardenal Tarancón. L’any 1971 es celebrà a Madrid l’assemblea conjunta bisbes-sacerdots com a conseqüència del Concili i de la qual vaig tenir la satisfacció de poder participar. Fou especialment comentada la conclusió nº 34 de la primera ponència, que deia: “Reconocemos humildemente y pedimos perdón porque no siempre supimos ser verdaderos ministros de reconciliación en el seno de nuestro pueblo, dividido por una guerra entre hermanos.”  La conclusió obtingué majoria absoluta de vots. Encara foren més amplament recolzades les conclusions que demanaven el reconeixement dels drets fonamentals de llibertat d’expressió, associació, reunió, etc.

Per la meva part puc dir que quan les autoritats municipals em demanaven que digués una missa pels “caídos” el 18 de juliol a un poble tant provat com Porreres, sempre vaig anunciar que seria en sufragi de tots els qui moriren en motiu de la guerra. I vaig recordar que la paraula “reconciliació” està escrita en lletres grosses dins el diccionari cristià. He de dir que de boca de familiars dels assassinats m’arribaren meravelloses expressions de perdó.

Que Déu ens do seny a tots.

__________________________________________________________