|
EL
MUSEU DIOCESÀ ACOSTA L’ART I LA FE CRISTIANA
ALS MALLORQUINS
S’obre al públic
el nou Museu Diocesà,
que recull l’essència de la primera
fundació:
la funció catequètica del patrimoni
artisticoreligiós.
Dia 16 d’abril, les
reformades dependències del Palau Episcopal s’obriran
al públic enmig d’una gran expectació.
La benedicció del Museu Diocesà de Mallorca
comptà amb la presència del nunci de sa Santedat
Mons. Manuel Monteiro de Castro i l’arquebisbe de València,
Mons. Agustín García-Gasco. Aquest és
el resultat de sis anys de treball de restauració i
ampliació d’un dels museus més espectaculars
de l’illa. L’objectiu últim del treball
el trobam a la declaració de principis dels discursos
pronunciats a la primera inauguració del centre, el
1916. Allà s’afirmava que no es volia «un
magatzem de coses precioses»; es desitjava «un
centre viu de cultura artística i d’estudis
històrics» on el poble aprengués i s’il·lustrés
amb objectes pertanyents al passat.
El Museu Diocesà és,
per tant, una eina essencialment catequètica, que
ens mostra la religiositat dels nostres avantpassats que
crearen, amb sacrifici i dedicació, els suports artístics
dels seus ideals religiosos: «El missatge de tants
d’artistes i tants de creients que ens parlen des de
les obres ens van transportant a distints moments de la història
de la nostra Església diocesana», afirma Mons.
Murgui a la inauguració de l’espai. El Museu és,
en primer terme, una mostra de l’art religiós
i sacre que ha ajudat a l’exercici del culte i de la
pregària. L’objectiu principal del museu és
aprofitar el llenguatge de les imatges, el més eficaç a
la nostra societat actual, per ajudar a redescobrir el fet
religiós que féu possible la realització d’aquestes
obres d’art. Al mateix temps, una visita al recinte
ens ajudarà a desxifrar i interpretar els símbols
emprats per les diferents expressions artístiques
del passat que, com a expressió de fe, encara avui
dia tenen validesa. En aquest sentit, el bisbe de Mallorca,
Mons. Jesús Murgui ha assegurat que «el nou
museu té sales per omplir, i no sols per tenir previstes
possibles noves iniciatives i incorporacions, sinó perquè és
part d’una Església que és realitat vivent».
Amb aquest objectiu com a
teló de fons, és remarcable també la
tasca didàctica i pedagògica que s’ha
previst que tingui el lloc d’exposició. Així,
els grups d’escolars rebran una atenció especial:
disposaran d’una taula amb paper on plasmaran el que
han vist a l’exposició.
SIS ANYS DE
RESTAURACIONS I TROBALLES
Les obres de restauració de
les dependències episcopals han permès ampliar
l’espai destinat al Museu. Si fins ara el Museu comptava
amb quatre sales, ara ocupa gairebé la totalitat de
la planta baixa del Palau Episcopal i l’entresòl,
que fins l’any 82 havia estat ocupat per la Cúria
diocesana. El projecte de restauració de l’edifici
s’ha materialitzat en dos projectes: per una banda
l’adequació de les dependències destinades
a Museu, i per l’altra la restauració de la
façana i el pati d’entrada a l’edifici.
Amb aquesta intervenció, s’han recuperat alguns
elements medievals de l’edifici i se n’han restaurat
tants d’altres.
La direcció d’obres
ha recaigut en els arquitectes Sebastià Gamundí,
Salvador Joan i Jaume Vidal. La primera fase de restauració va
tenir en compte la recerca de peces arqueològiques.
No oblidem que l’edifici es troba inserit en ple Casc
Antic, en contacte amb la murada. Efectivament, aquesta intervenció,
que ha retardat considerablement les obres, han posat de
manifest un paviment romà i una part tapiada de l’antiga
murada. Aquest darrer element resta a la vista del públic
assistent al Museu. A la resta de troballes se’ls ha
aplicat una capa de geotèxtil i grava per tal de conservar
intactes les mostres de la Ciutat a l’època
romana i musulmana.
La segona fase ha consistit
a reforçar l’estructura de l’edifici,
greument afectat pel pas del temps. De fet, la façana
que dóna a la mar presentava un desnivell considerable
i era urgent una tasca de sujecció. Així, s’ha
instal·lat un sistema de micropilotatges a cada banda
de la façana per tal d’aguantar l’estructura.
També els forjats del pis superior que corresponen
a les estances del Bisbe han estat objecte d’intervenció.
En aquest cas, les bigues de fusta s’han reforçat
interiorment amb una estructura de ferro, de tal manera que
la tipologia de les dependències no ha canviat en
absolut. La planta baixa del Palau, que antigament allotjava
els animals i el magatzem de la casa, conserva la distribució antiga.
Tanmateix, l’entresòl, espai que acollirà les
oficines i les sales reservades als museòlegs, ha
patit canvis en la seva distribució inicial.
En conjunt, s’ha intentat
crear un diàleg entre espai i obres. Tal com assegura
Miquel Garau, director del Museu, «un museu no és
un magatzem; cada peça tendrà el seu espai
per tal de contemplar les obres d’art amb llibertat
i sense distraccions». També s’hi han
incorporat elements vanguardistes, que deixaran constància
d’aquesta intervenció. Els elements més
destacats en aquest sentit són una escala de formigó,
ferro i vidre i un vitrall que Antoni Gaudí realitzà per
a la capella gòtica de Sant Pau, que forma part del
Museu.
UNA PROGRAMACIÓ DESTINADA
A LA DIVULGACIÓ
El Museu Diocesà compta
amb una programació digna de qualsevol especialista.
L’objectiu, reflectir el que ha estat l’art i
la devoció popular al llarg de la història
del cristianisme a la nostra Església particular: «Les
devocions a Mallorca han anat canviant segons les èpoques
i aquesta constatació ha de quedar plasmada a l’exposició»,
explica Lídia Homs, museòloga.
En un lloc destacat de cada
sala hi ha panells informatius amb plànols i dibuixos
de suport, que faciliten dades per a la comprensió de
l’espai i de l’arquitectura de la sala. Durant
la gestació del projecte, es va pensar fer una distribució de
peces en funció dels temps litúrgic, o fins
i tot sobre diferents temàtiques. Finalment, s’ha
optat per un discurs cronològic, que ajuda a explicar
aquesta evolució artística. Malgrat tot, tal
com assenyala Homs, hi ha fases que no poden quedar reflectides
artísticament amb les peces amb què compta
la institució: «per exemple, l’època
paleocristiana no queda patent al Museu, perquè no
hi ha gaires restes, i les basíliques descobertes
a Mallorca estan exposades in situ». Tanmateix, afirma
la museòloga, «un museu mai no ha de treure
del seu context cap peça per col·locar-la en
un lloc que no li correspon. La seva funció és
protegir allò que està a punt de desaparèixer».
El Museu és presidit
per una de les peces cabdals del segle XV a Mallorca, el
Sant Jordi de Pere Niçard. Aquest retaule té una
clara influència flamenca. Com és habitual
a l’època, el realisme simbòlic de la
pintura desplega la vida d’una vila portuària
semblant a la de la Palma coetània.
El Museu Diocesà dedica
un espai especial al pintor valencià Joan de Joanes,
un dels artistes valencians més reconeguts del Renaixement
i que influí fortament en l’obra de Mateu López.
A la mostra que hi trobam, podem percebre el tipus iconogràfic
que el pintor va establir a l’època: exemples
de tall romà, clàssics i monumentals que incorporen
diversos elements devocionals.
Entrant ja a dins el segle
XX, el Museu dedica especial atenció a la figura d’Antoni
Gaudí. Aquest s’encarregà d’acabar
l’obra de restauració i decoració de
la Seu, però també intervení a l’interior
i exterior del Palau Episcopal, on projectà la voravia
al voltant de la Seu i deu finestrons protegits amb reixes
decorades.
La capella de Sant Pau, antic
oratori gòtic, també rep la intervenció del
genial arquitecte. Així, Gaudí dedicà al
Bisbe Campins el vitrall que ara podem contemplar. Es tracta
d’una representació religiosa de l’escut
del prelat sobre un camp de pins (Campins); a la mar de la
part inferior hi ha Jesús i sant Pere a la barca amb
les veles desplegades.
CENT ANYS D’HISTÒRIA
DEL MUSEU DIOCESÀ
Formar artísticament
els pintors, il·lustrar les joves vocacions... Eren
moltes les raons per les quals el Bisbe de Mallorca Pere-Joan
Campins decidí el 1916 inaugurar el Museu Episcopal
de Mallorca. Però sobretot, era necessària
una decisió ràpida, ja que eren molts els objectes
artístics emmagatzemats a habitacions de parròquies
o les peces en ús que precisaven una restauració urgent.
Amb aquest teló de fons, el 1916 s’inaugura,
per tant, la primera institució museogràfica
preocupada per atendre de manera eficaç el patrimoni
cultural mallorquí.
Cert és que ja el
1879 es crea el Museu Arqueològic Lul·lià,
el primer antecedent del Museu Diocesà, però no és
fins a l’arribada del bisbe Campins que la col·lecció museogràfica
recopilada fins llavors es va gestionar amb un projecte coherent.
De fet, ja en el primer any de pontificat, el 1898, Campins
pronuncia un edicte sobre la conservació d’ornaments
i d’objectes artístics prou explícit.
Estableix que les obres de valor han de ser gestionades per
persones tècniques i professionals. Més tard,
el prelat actua gairebé com a director del Museu:
cerca la manera de finançar l’obra i es preocupa
d’aconseguir una col·lecció més
que digna per a la institució. Situem-nos: ens trobam
en plena Renaixença literària mallorquina i
en el moment de més reforçament de les relacions
entre els països de parla catalana. En aquest context
de reviscolament de la cultura pròpia, la figura del
Bisbe Campins s’esforça per potenciar la personalitat
i la identitat de l’Església de Mallorca.
El Museu Diocesà s’inaugura
el 1916, però deu anys abans ja hi ha la voluntat
de crear un centre de difusió del patrimoni eclesial.
Per a tal objectiu s’habiliten unes construccions en
mal estat a dins l’hort de l’edifici episcopal.
L’arquitecte Guillem Reynés en fou l’encarregat.
Dos anys més tard, el 1908, les obres ja estan enllestides
i es crea la Comissió Provincial de Monuments. Se
celebra el setè aniversari del naixement de Jaume
I, i hom considera aquest un bon moment per crear una institució museística
lligada a la Diòcesi. El 1914, l’Arqueològica
Lul·liana accepta la proposta que els fa el prelat:
dipositar els objectes que fins llavors s’hi custodiaven
al Museu Diocesà. Malgrat tot, es respectaren les
condicions pròpies d’un dipòsit: la Societat
Arqueològica entrava a formar part de l’organisme
museístic, i es feia constar la procedència
de cada un dels objectes cedits.
L’any següent,
el futur museu rep una nova alegria: la vídua de Séguier,
un diplomàtic francès retirat a Mallorca, dóna
la col·lecció del seu marit. Es planteja llavors
l’ampliació de l’espai que es preveia
per al museu. Així, quan el 23 de febrer de 1915 mor
el bisbe Campins, ja hi ha documentat que el museu consta
de dos espais amplis, que continuarà la seva gestació sota
la direcció del Vicari General Antoni M. Alcover,
futur president de la Junta del Museu.
Cal dir, però, que
en aquest moment l’obra estava pràcticament
acabada, a punt per estrenar. I així va ser. El 31
d’agost el Capítol de la Catedral, el Consell
de la Confraria de Sant Pere i Sant Bernat, els Rectors de
Palma i la Societat Arqueològica Lul·liana
aproven el reglament del Diocesà. Després de
la constitució de la Junta del Patronat del Museu,
tot queda preparat per a la inauguració de les instal·lacions.
Es tria un dia ben significatiu: el primer aniversari de
la mort de l’ànima del projecte, el Bisbe Campins.
Obertes les portes del recinte, el Museu es dóna a
conèixer entre el públic i els erudits a través
de cicles de conferències sobre arqueologia, història
i art. D’ençà, la història del
Diocesà ha passat per diverses etapes, algunes més
esplendoroses que d’altres. Així, l’any
30 es produeix una crisi entre el Museu i l’Arqueològica
Lul·liana. Anys més tard, la Guerra Civil,
i els posteriors anys de la postguerra, motiva el tancament
del museu.
Malgrat tot, l’aportació que
el Bisbe Pere-Joan Campins i els seus col·laboradors
va fer a la història de l’art mallorquí ha
complert el seu objectiu: la idea era assentar les bases
d’un museu que en un futur els seus successors haurien
d’anar enriquint.
Fotografies
|
