Neix l’Amor sens límits
                                                                      .
_______________________________

Tornar a casa!

On ets? Hi ha algú aquí? No hi sou?
Es repetia una i un altra vegada mentres recorria l’estança central de la llar. A poc a poc, dintre seu el neguit es començava a fer present, un dubte ressonava:
- Deu haver partit?
            Al principi el seu cor rebutjava la idea, es negava a acceptar-la! Quan ella retornava, pensava:
No serà res, deu haver sortit a fer una passejadeta!”
Al cap d’un instant, com si es tractés d’una altra persona, se sorprenia demanant-
se amb ràbia:
- Com així ha fugit?
Es deia dintre seu:
- Tal volta si s’hagués acomiadat… si m’hagués contat el que succeïa... li hauria
pogut donar una mà? Hauria quedat?
            Per primera vegada, en la seva llarga existència, el nostre protagonista tastava una de les conseqüències de la llibertat. Experimenta en la pròpia pell què vol dir ser lliure: no tenir poder damunt l’altre, validar la seva resposta, no voler manipular-lo! Per un instant li passà pel cap la idea contrària:
- Podria resultar més beneficiós tenir esclaus?
Recordà que la trobada vertadera, de tu a tu, de cor a cor, sempre va acompanyada per la possibilitat d’un sí o d’un no, de l’èxit o del fracàs. Del contrari quant tot és sota control, quan no deixam que l’espontaneïtat pugui sorgir, l’encontre no és vertader. Resulta un simulacre: no omple, ni dóna sentit!
            En el seu cor, en el cor de Déu Pare, quedava oberta la ferida, el buit es feia present, la humanitat havia partit!

___________________________

Boicot als missatgers

Com puc restablir una nova relació amb la humanitat? –pensava Déu Pare-.
El que resulta evident és que la bellesa del creat, la tendresa d’un infant,  l’amor de parella, la força de la natura, el sol i els estels, la profunditat del mar...- ja no els mou les entranyes, ja no els parla de Mi. El llenguatge del silenci; la buidor que reclama la meva presència; el ressò del meu cor en el seu; el meu crit en els oprimits, malalts i presos; el meu goig en el goig del germà;  ja han deixat de fer-me present enmig del món.
He de canviar d’estratègia! -afirmà Déu Pare-.
Va seguir pensatiu, fins que li va ocórrer una alternativa:
- Si deixàs de ser Déu i em fes en tot igual als homes; si els parlàs a cau
d’orella i em poguessin sentir; si a través d´una abraçada em poguessin palpar...
- No, no pot ser – responia-.
- Si deixàs de ser qui, i com som, no em podrien reconèixer com a Déu! Si no
s’adonessin de l’abisme que hi ha entre ells i jo, no sabrien que han deixat la seva llar i viurien en el desterrament del desamor! Si els parlàs a través de paraules tal com ells es parlen em confondrien amb un d’ells, i el qui més, em tractaria com un bon amic. No, no puc ser sols home! Tal volta, si a través de qualque persona significativa, pogués indicar-los el camí de retorn, els recordàs el seus orígens, el seu bessó...
- Tampoc –pensà- no han escoltat els patriarques, ni els profetes... com així haurien de fer cas d’un nou missatger? Ja ho tenc! L’alternativa és fer-me com ells però sense deixar de ser jo. Així puc suggerir models d’actuació: fer de l´amor el centre de la vida; ser positius davant la realitat; lluitar per aconseguir el que volen de forma no violenta; saber-se i valorar-se dignament; i sobretot no deixar-se seduir pel mal!
Així va ser com Déu Pare, amb tota la seva emocional intel·ligència i altres herbes que s’escapen al nostre enteniment, es regalà la brillant idea d’enviar-se ell mateix: va decidir ser home i Déu a la vegada!
Sols així seria significatiu per a nosaltres: en la immanència és desenvoluparia la transcendència! Ho diré més senzillament: per relacionar-te amb Déu no hauràs de pujar al cel, ni tampoc fugir d’allò que és humà. Per percebre Déu bastarà aprofundir en el propi cor,  en els esdeveniments de la vida. Allà, descobriràs, des de la fe, la petjada del Déu Amor!
Féu una autoconsulta a tres bandes en el seu interior, i demanà al Déu fill:
- Acceptàs l’encàrrec, vols fer-te home, i des de la seva realitat mostrar-li
l’alternativa, el camí de retorn a casa?
El Fill respongué:
- És clar que sí, Pare, per això creàrem l’home a imatge i semblança nostra. El projecte cal que segueixi endavant!

___________________________

Els preparatius.

Vet aquí que a l´hora de partir no varen saber com preparar tal esdeveniment. Al cel hi havia opinions de tota casta:
 Uns deien que havia de néixer al mig d’una tempesta plena de llamps i trons. Així cridaria l’atenció a la humanitat i un poc per respecte, un poc per por, tots alhora esdevindríem col.laboradors seus.
Altres eren partidaris d’enviar-lo com a jutge. Renovaria els manaments i  establiria una lesgislació adequada als temps moderns. Aquesta llei aplicada amb rigor faria que tothom comprengués clarament si està amb Déu o contra Déu, l’ordre tornaria a existir.
Fins i tot n’hi havia d´altres que defensaven un Déu que resolgués tots els problemes de la humanitat. Que bastàs que l’home desitjàs perque el seu desig ja fos una realitat. L’enviat hauria de ser un màgic de debò, que fes realitat totes les fantasies i estigués atent a les demandes de la humanitat.
El nostre Déu, una vegada escoltats tots els parers, i sense perdre de vista que la finalitat de tots els suggeriments, malgrat fossin inadequats, era l’encontre de l’home amb Déu, va decidir que l’encontre no podia ser forçat! Convenia que es fonamentàs en la confiança i el respecte mutu. No en la por, provocada per la tempesta.
També Déu recordà que la llei sense amor no val per res. El deure pel deure no són camins per tastar i conèixer l’amor!
Finalment opta per la possibilitat de fer “homes nous” sense recórrer a la màgia, sinó comptant amb la força transformadora de l’amor.
I per tal de fer realitat aquest mestratge, per tal de mostrar-nos el nou estil d’estimar, decidí preparar l’encontre amb la humanitat, trobant-s’hi, sense teories ni abstraccions. I fou així com escollí fer-se present enmig de la humanitat a través d’un infant!
Quan ho varen saber els àngels, li objectaren:
- Senyor com voleu que s’adonin de la vostra presència a través d’un
infant?
Déu digué:
- Coneixeu cap forma de tendresa més intensa en el món que el somriure
d’un infant? El que més s’assembla a Mi són ells. No observau els homes quan es troben amb un infant? No queden embadalits?
Confiau en mi! Si obren el seu cor davant d´ells, s’obriran davant Mi!

___________________________

Maria la col·laboradora

Déu acabà de perfilar i concretar el seu projecte, pensava:
- Seria bo comptar amb el vist i plau d’algun membre de la humanitat?
Déu Pare sabia que sense la col·laboració d’alguna persona el projecte romandria estèril.
Aquí els àngels s’enfadaren i li digueren:
- Senyor! que vós sou Déu i no necessitau el vist-i-plau de cap membre de
la humanitat!
            Déu contestà:
- Quan algú es desarma, mostra el cor, es posa nuu davant l’altre... quan es
sap vulnerable i encaixa la decisió de l’altre... està exercercint el seu poder! El qui demana ajuda i col.laboració, no mostra la seva debilitat sinó la seva grandesa!  Els àngels comprengueren que sols aquells que es saben grans tenen el coratge de mostrar la seva petitesa!
            I així fou com Déu es va fer present a Maria.
Quan ella és temé de la seva presència el cor botà d’alegria i les seves entranyes connectaren amb l’atracció d’amor. A la vegada Maria fou conscient de l’abisme que la separava d’Aquell que la cridava. El respecte omplí tota la seva persona…
Maria escoltà la proposta de Déu:
- Vols col·laborar en el reencontre de Déu amb la humanitat?
Per una part es meravellà de la confiança que Déu posava en ella, però per altra part tenia por. Començà a excusar-se i a trobar “emperons” a la proposta de Déu.
Maria digué:
- Com hi puc col·laborar?
Déu respongué:
- Sé que et fies de mi. Saps per pròpia experiència que el cor de l’home sols
descansa en Déu, per això sempre has viscut a la nostra llar!
Maria digué:
- És ben veritat, Pare, el meu cor sols descansa en Vós. Però…
Déu respongué:
- Escolta! He decidit fer-me home i així mostrar-vos el camí cap a
casa... Necessit un model que estigui en sintonia amb Mi, i he pensat en tu! Vols ser la mare del meu fill? La seva primera seguidora?
Maria exclamà:
- Com podrà ser això? 
Sense saber com, com més honesta era amb ella mateixa, la crida de Déu resultava més clara, i la percebia amb més força!
Déu li va fer saber:
- L'Esperit d’Amor vindrà damunt teu!  Ell t’ajudarà!
Al cap d’un temps, després d’haver-ho rumiat, en un nou moment d’experiència de Déu, i sense entendre res.
Maria digué a Déu:
- Hi estic disposada. Ja ho veurem! Que es compleixin en mí les teves paraules!
             Una vegada presa la decisió, la pau va fer estada en el seu cor. I en aquell mateix instant, el seu esperit s’aixeicà i pregà així:
- La meva ànima magnifica el Senyor.
       Per que s’ha fixat i ha confiat en la meva persona.
   El meu esperit celebra Déu que m’estimà i alliberà.
   Des d’ara totes les generacions en reconeixeran benaurada, perquè el Totpoderós obrà en mi meravelles.

___________________________

Josep s’hi apunta!

            No havia bastat aquell primer “regiró”, sinó que, a més, ho hagué d’explicar al seu promès. Maria li digué:
- Josep, Déu m’ha demanat col·laboració. Vol retrobar-se amb l’home. I m’ha
demanat si vull ser la mare i seguidora del seu fill!
A Josep li va parèixer fantàstic que Déu volgués retrobar-se amb l’home, però
que Maria hagués de ser la mare i primera seguidora, no tant!
Es demanava:
- Com així ho ha demanat a na Maria? Justament li ha tocat a ella! Que no
podia Déu demanar-ho a na Joana o a na Bel, també són unes dones condretes i agradoses...
En el fons, el seu cor no acceptava la idea de ser la part masculina d’una parella
tan original. Que hi feia Déu posant-s’hi enmig? Josep estava gelós de Déu!
Començà a demanar explicacions a Maria!
- Que ja no m’estimes? com així deixes que Déu es fiqui enmig de les nostres
vides?
Josep no se’n sabia avenir, fins i tot estigué a punt de tirar la tovallola i deixar la seva promesa.
Sort que el bon Déu li va sortir a l’encontre, i li va fer saber que ell mateix, el Déu amor, havia decidit fer-se com nosaltres per tal de mostrar-nos el camí de retorn a casa. Li digué que necessitava uns pares, d’una llar on néixer i un amor i exemple per créixer.
            Vist d’aquesta manera, Josep se sentí protagonista de la història. Així mateix li demanà a Déu:
- Com així et fiques enmig de nosaltres, una parella són dos, o no?
Déu li respongué:
- Sí, tu i Maria.
Josep replicà:
- I tú què hi pintes?
Déu respongué:
- Jo som l’Amor que us uneix, i atreu cap a casa, cap a la llar de la llibertat i
del sentit!
Josep comprengué que Déu no era el seu rival, entengué que Déu no li demanava que acceptas ser el segon plat, sinó que descobrís que la vertadera naturalesa i l’origen del seu amor per Maria era diví. Josep acceptà a Déu com a font i origen de tot amor!

___________________________

Neix l’Amor sens límits!

Després de nou mesos, Josep i Maria ho havien preparat tot per al naixement de Jesús. Mentre eren a Betlem per tal d’inscriure’s al cens que havia manat Cèsar August. Es van complir els dies i va néixer el seu fill, ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.
Al primer moment, Maria i Josep, s’enfadaren molt amb Déu Pare, no comprenien com així, essent l’infant el fill de Déu, s’havien quedat sense lloc on hostatjar-se. S’ho qüestionaven dient:
- Hauríem pogut tenir un poc de bo? O no?
La seva protesta era enèrgica, tant com la resposta silenciosa de Déu!
Els passà “l’enuig” quan intuïren que la importància de l’esdeveniment residia en el seu “sí”. Gràcies a ell, Déu posava en marxa el procés de divinització de la humanitat. Déu i l’home ja podien abraçar-se!
Comprengueren que haver-se trobat sense casa on hostatjar-se no era voluntat de Déu,  sinó conseqüència que per aquells dies a Betlem, hi havia més persones que habitacions!
En el cel, els àngels quan observaren la normalitat i la senzillesa del naixement de Jesús es desil·lusionaren una mica i se queixaren a Déu:
- Pare, el naixement de l’Amor ja hauria pogut ser un poc més espectacular? No ho trobau?
Déu contestà:
- Us adonau de l’espectacle de la natura? De la immensitat del cor humà?
Del misteri de la vida? En veritat us dic que sols aquells que llegeixin en profunditat els esdeveniments de la seva vida m’hi trobaran present i podran reconèixer la grandesa, la meravella del creat!
A poc a poc, els àngels canviaren la interpretació del naixement de Jesús: entengueren la vida com a meravella misteriosa, el naixement d’un infant com a miracle, el cor de l’home com a imatge rostre del diví, la natura com a obra de Déu.
Del cor dels àngels brollava l’energia i el seu cos demanava posar-se de festa. Decidiren baixar tots cap a Betlem... Mentres baixaven, cantaven pel camí:
- Glòria, glòria a Déu a dalt del cel... i a la terra,  pau als homes… i als àngels… a tu i a mi,  que el Senyor tant estima!
            Quina marxa que duien!
Quan arribaren engalanaren l’estable i prepararen un bon banquet. El menú, que es repeteix cada Nadal si el cor del home vol, fou aquest:
De primer plat: idees positives amb carícies dolçes acompanyades de salseta agradable. De segon: experiències agredolçes amb significació amorosa per a la realització del Regne de Déu. I de postres: combinat de coratge, amb fulles d’autonomia i obediència lliure a Déu. 
Per beure: tasses de vertadera energia, d’aquelles que lleven la set!
Després del banquet seguí una ballada popular: a més de música disc i tecno, s’escoltaven cançons com l’himne de l’Alegria, altres de Mozart; i també la d’alguns cantautors: Llach, Aute...
El que cridava més l’atenció era la sala d’exposicions. L’eslògan deia això “en pau es viu millor”. Dins la sala hi havia distints tipus de llavors, unes sembrades de fresc, altres amb fruits, altres començaven a treure ulls... i a cada racó, on creixia vida, un cartell que deia: “respecta el ritme, les diferències... accepta la vida tal com és! Gaudeix-la!”
També es feren unes manifestacions a favor de la bellesa. Els àngels feren ploure damunt la terra. I el sol, quan desperta, mostra totes les meravelles que Déu havia creat.
Maria i Josep, entre tanta festa i cants, n’estaven ben sorpresos!
Es demanaven:
- D’on podia sorgir tanta generositat i desig de festa?
 Vet aquí el primer miracle que realitzà Jesús amb la seva presència: despertà el que hi ha de bo en cadascú!

___________________________

Els primers convidats

No acabaren aquí les sorpreses per a Maria i Josep. En lloc de ser els familiars, els veïns, o els amics que havien fet a l’arribada a Betlem, els primers en adonar-se del naixement de Jesús foren uns pastors. Hem de recordar que eren considerats en aquell temps com una de les classes socials més pobres i menyspreades d’Israel. Vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el ramat.
Maria i Josep es tornaren a enfadar:
- Que pretenia el Senyor? Com així els primers convidats eren aquests marginats, els sense llar?
Heu de saber que els  esdeveniments succeïren així. Als pastors se’ls va
aparèixer un àngel i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:
- No tingueu por. Us vénc a donar una bona notícia: avui, a  la humanitat li ha nascut l’Alternativa, ell us serà font i model per retornar a casa, per tornar a establir l’aliança amb el Senyor i el vostre interior!
Els pastors tot interessats arribaren fins a Betlem a veure què havia passat. Hi anaren i trobaren el nin posat a la menjadora. En veure’l, el seu cor es transformà... fou a través d’una rialla de l’infant Jesús com es recordaren de la seva vertadera identitat.
- Som imatge del  Déu Amor! exclamaren un a l’altre.
En aquell moment recobraren l’esperança i s’ompliren d’energia i força per al camí de retorn.
            Quan Maria i Josep hagueren vist el goig dels pastors per tornar a casa i retrobar-se amb Déu, començaren a entendre per què els primers convidats eren els més necessitats!
Comprengueren que Déu satisfà les necessitats de l’home i a poc a poc, en un segon moment, els ensenyà a anar més enllà. Aprenem a situar-les en el propi marc de referència i significació.
Entengueren com la duresa del cor, resultava ser el primer obstacle per al retorn a casa, ja que així, la persona no és conscient de com està de malament. Viu dopada i no sent la necessitat de reaccionar davant la realitat!
Intuïren que per a Déu no hi classes socials. Tots gaudim de la mateixa dignitat.  Uns ja ho saben i a d’altres encara no els ha arribat aquesta bona notícia.
Maria i Josep guardaven tot això en el cor i ho meditaven.

___________________________

Els savis estrangers visiten el Déu amor

I perquè Maria i Josep comprenguessin la importància del projecte d’atracció que Déu volia dur a terme sobre la humanitat els deixà bocabadats. De l’Orient arribaren a l’estable tres savis, senyors estrangers, que venien a adorar l’infant, el Déu amor.
Havien vist el seu estel. Observant-ne la lluminositat i escoltant el propi cor sentiren la crida i es posaren a caminar... fent camí es trobaren un amb l’altre i a partir de les seves experiències de vida comprengueren que els desitjós profunds del seu cor estaven cridats a fer-se realitat. L’estel així els ho suggeria i a més, intuïen que havia nascut l’Alternativa per la humanitat.
No cregueu que fou fàcil arribar a fer aquesta lectura dels fets. Havien passat per moments durs, de foscor i de llum, de discerniment. En un principi confonien l’amor amb possessió de l’objecte desitjat; autonomia i protagonisme ho confonien amb ser el centre del món i de l’univers... El camí, amb les seves pujades i baixades els havia ajudat a saber qui els havia cridat, i quina  proposta els feia...
Quan es trobaren amb l’infant reafirmaren la proposta: la ingenuïtat de la bondat, la seva espontaneïtat són la força coratjosa de l´Amor a l´hora d’afrontar totes les veus i accions que ens allunyen de viure a casa, a prop de Déu. I que malgrat les dificultats del camí de retorn, l’Amor està destinat a guanyar la batalla!
Els savis comprengueren que el camí fet valia la pena. Se sentien satisfets de les opcions apreses i del que havien experimentat. Reconegueren aquell infant com a Déu, com l’Alternativa, s’agenollaren i l’adoraren. Li regalaren: or per ser Rei del amor, encens per ser Déu,  i mirra per ser profundament humà.
En veure tot allò, els esquemes de Maria i Josep acabaren d’esfondrar-se! Decidiren obrir-se al present, a la novetat que introdueix el dia a dia, la vida! A partir d’aquell moment en lloc d’interpretar la realitat segons els esquemes del passat, viurien el present, l’aquí i ara. I sols desprès d’haver sentit la realitat amb el cor, en un segon moment reflexiu, sabrien realment el que hauria passat i coneixerien la realitat amb profunditat!

___________________________

Herodes rebutja l’Amor

Sembla mentida, però no tothom reaccionà positivament davant l’Amor. Quan el rei Herodes va saber que Jesús era nat i que uns savis d’Orient el cercaven, es va inquietar. 
Herodes visqué l’arribada de l´Amor amb rivalitat. Creia que l’Amor li volia prendre el lloc com a rei. Per tant decidí guanyar-li la partida. Encara no havia entès la bona notícia. Creia que ell guanyava sols si els altres perdien!
Així que Herodes, ple de gelosia i enveja, convocà els grans sacerdots i els mestres de la Llei i els preguntà on havia de néixer el tal Jesús.
També cridà en secret els savis venguts de l’Orient, per demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estel  i els encaminà a Betlem dient-los:
- Anau-hi i informau-vos amb exactitud d'on ha nascut i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
Sort que varen ser advertits per Déu Pare de les vertaderes intencions del rei Herodes i no tornaren a veure’l, partiren cap al seu país per un altre camí.
Quan Herodes ho sabé, es cregué burlat pels savis, i es va indignar molt. La seva ràbia la va abocar damunt el poble, ordenant que a Betlem i a la seva rodalia matassin tots els nens de dos anys en avall, aquesta era l'edat que suposava que tenia l’infant Jesús.
Herodes cregué que amb aquesta maldat s’assegurava la tranquil·litat del seu cor i del  seu regnat!

___________________________

Els seus, els del país, no se n´adonen…

Fixau-vos quantes reaccions davant l’arribada de l’Amor. En canvi els seus, els conciutadans, els familiars ho visqueren amb molta, molta, molta normalitat.
Sí, sí, trobaven l’infant molt agut i amorós. A Maria i Josep els arribaven les enhorabones i els regals. Però per a ells, semblava que tot fos igual. Com si el fet de néixer en Joan o na Maria, tu o jo no hagués afectat el conjunt de la humanitat! No sabien que cada persona duu en el cor un missatge diví per a la humanitat!
Molt manco ensumaren que el Déu dels nostres pares: Abraham, Issac i Jacob s’havia fet present en l’historia a traves d’un infant!
Els seus no s´adonaren de la bona notícia, la visqueren com una rutina més! Quan la comentaven entre ells, els ulls no brillaven, la cara no mostrava esperança, la il·lusió semblava dormida.
Pot ser vivien preocupats per altres assumptes!
Sí, sí també cercaven alternatives a la vida, però les cercaven per altres costats!

___________________________

Els primers fruits

            Sort que els pastors i els savis s´adonaren de la bona notícia. De Betlem sortiren glorificant Déu i alabant-lo per tot el que havien vist i sentit. Ho contaven pertot arreu i tothom qui ho sentia quedava meravellat del seu testimoniatge.
            A poc a poc el seu cap comprengué el que el seu cor ja havia experimentat. Començaren a despertar i a prendre consciència del que significava la bona notícia: som estimat personalment per a Déu, som lliure, puc tornar a casa!
            Puc viure des del meu centre, a casa meva que és casa de Déu. No fa falta que estigui empegueït, incorregut... o que la culpabilitat m’allunyi!
            Som estimat, no perquè faci les coses ben fetes, sinó perquè sí, gratuïtament! Ja! Ara i aquí! I des del moment en què vaig ser engendrat en el si de la meva mare! Som pastat d’amor!
En els fons del cor, els pastors i els savis escoltaven la veu de Déu que els deia:
- Fill meu! t’he  fet néixer per a viure amb i des de l’Amor sens límits. Vull viure amb tu!
- Sigues el teu millor amic com jo som el teu! Perdona’t com jo et perdon! Estima’t com jo t’estim! Obre’t a la fraternitat i t’adonaràs de com ets estimat de molt! Deixa que tot el creat et parli de Mi, així, recobraràs la força originària, la que et vaig donar en el si matern.
- Em percebràs present en la vida i gaudiràs dels regals que et don! No vull
arreglar el que tu has de decidir ser i fer. Sé que ets de bona pasta i en sortiràs. No tenguis por a equivocar-te, més bé preocupa’t de no moure’t. Si t’equivoques ja refaràs el camí!
- Compta amb mi!  Deixa que el meu amor t’ompli. Així afrontaràs el mal amb coratge, i aquest no et podrà guanyar! Sigui el que sigui accepta el que és i passa. I essent responsable del que vius agafa les regnes de la teva vida. A la vegada confia i deixa que el meu amor et renovi. Pots expressar, donar i demanar afecte!
- Accepta les dificultats, no pensis que per construir noves actituds i respondre amb maneres noves... basti decidir-ho. T’ho hauràs de treballar, l’art de viure necessita ser practicat!
- No et diguis tornar a casa és massa “guapo” per poder ser cert! No et diguis l’èxit no és per a Mi! Més bé accepta la bona notícia i comença o segueix el camí de retorn.
- Accepta que jo, el teu Déu, som un captaire d’Amor! No es que necessiti de tu, però sense tu no seria Jo!
- Gaudeix del camí, no esperis trobar-me sols al final, avui, aquí i ara ja som amb tu!

___________________________

Nadal

I així fou com del primer Nadal fins al darrer, la humanitat any rera any sent la cridada del seu Déu:
- Torna a casa! No hi ha excuses per no ser tú!
Per això el gust de Nadal a vegades és agredolç.
Agre, perquè enyoram estar centrats i unificats amb nosaltres mateixos, i desitjam viure en la llibertat del Déu amor.
Dolç, perquè quan conectam amb el centre de nosaltres mateixos sentim l’energia que ve de Déu i ens carrega les “piles”.
Agredolç perquè al estar connectats amb el cor profund sentim el que hi ha i vol sortir: per tal de curar-ho o d’expressar-ne el goig viscut…
Per Nadal ens adonam del camí fet, d’haver tastat a traves del amor el gust de Déu. Així, sempre, sigui agre o dolç el Nadal és significatiu!
Deixa’t acompanyar, aquest Nadal, pel Déu Amor encarnat en els amics, la parella, els fills,  la família, la comunitat... i retrobaràs la teva llar.
Significatiu Nadal!

                                                                                   Pep Toni Guardiola Crespí.