Tornar al llistat

Joves cristians, on sou?

 

Quan els comentaris que sentim amb freqüència fan notar amb un cert pessimisme que els joves no són presents a l’Església, hauríem de fer l’esforç de detectar amb el mateix to de quina manera els adults hi són. Pensam fàcilment, tant en uns com en els altres, en un determinat tipus de presència més bé centrat en la celebració dominical, que és allà on es nota més l’absència o la poca participació, quan hauria de ser el punt madur de trobada. Entre els joves hi ha hagut un desplaçament cap al compromís social que es manifesta amb iniciatives de voluntariat, de ciutadania activa i de solidaritat social. Aquí, els joves hi són presents i des d’aquests compromisos molts descobreixen la seva arrel en la fe posada en la persona de Jesús. Tota la renovació ha de provenir d’ell, ja que n’és la font. 

Arribar a aquest punt fa veure que hi ha molta feina a fer. No es tracta només de demanar-nos on són els joves cristians –són allà on hi ha la majoria de joves– sinó qui els acull, qui els acompanya, qui els encoratja, qui els ajuda a discernir la pròpia interioritat i esbrinar decisions respecte de la pròpia vocació. Són decisius els primers anys de la vida en la família, els itineraris de creixement en el món educatiu, el procés de fe a les catequesis, els moviments i grups cristians, l’acompanyament per part d’adults formats i que són referents fiables. Des d’aquestes perspectives i altres, és possible fer que el jove sigui protagonista en el marc d’una comunitat cristiana que els té en compte, els valora i els ajuda a trobar el lloc que a cada moment els correspon.

Com educar, idò, l’actitud religiosa i creient i la sensibilitat social en una unitat de vida? Només és possible estant al seu costat allà on són i fent-los veure que ser cristià no és adherir-se a una realitat llunyana, sinó part viva i integrant d’un projecte de fraternitat que ens ha deixat Jesús i que els qui formam l’Església tractam d’anunciar-lo i portar-lo a terme amb responsabilitat i entusiasme. En aquest acompanyament, el jove s’ha de trobar amb Jesús i se li ha de facilitar aquesta trobada a través del diàleg, la pregària, l’eucaristia i els altres sagraments, sempre dins l’àmbit d’una comunitat que han de sentir com a pròpia i veient com els adults en formen part activa de forma compromesa i joiosa. Per això, la qüestió no és sols dir «joves, on sou?», sinó «adults, on som?», i sobretot, «quin camí feim junts?». L’Església sempre s’ha anat construint així, comptant amb tothom.