Tornar al llistat

Homilia en la celebració del Dijous Sant a la Catedral

Avui, dijous sant, deixam que ressoni amb força dins el nostre cor la Paraula de Déu i sobretot que hi ressonin els gestos que Jesús fa en el moment en que s’acomiada dels seus deixebles. Avui, dijous sant, és també una ocasió per a la memòria. Haurem de recordar sempre les paraules de Jesús pronunciades després de la consagració «Feis això que és el meu memorial». Fa més de dos mil anys que ho feim, fidels a l’encàrrec de Jesús, perquè sigui el nostre aliment, la nostra força. D’aquesta memòria de Jesús recordam el seu testament, la valuosa herència que ens ha deixat, junt amb la seva mateixa persona, en el sagrament de l’Eucaristia. El testament de l’amor, el testament del servei i el testament de la fraternitat.

1.     Estimar. Va deixar dit «Estimau-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat». Ell mateix dirà que «no hi ha un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics». I amb to encara més entranyable i confidencial els dirà «vosaltres sou els meus amics». En aquest ambient de intimitat, Jesús s’acomiada. Els deixa molt clar que «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell». Què bé quan nosaltres podem afirmar des de la fe que «hem conegut l’amor que Déu ens té i h hem cregut». Estam davant allò més essencial de l’Evangeli, perquè creure que Déu ens estima i fer present aquest mateix amor, és lo més gran que ens pot succeir. I, ja que és Déu qui ens ha estimat primer, ara l’amor no és només un manament, sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual Déu ens ve a trobar. Fixem-nos, però, que quan Jesús diu «estimau-vos els uns als altres» hi afegeix «tal com jo us he estimat». Per tant, l’amor com a primer valor, l’amor amb què Jesús estima. El model és Ell. Fixem-nos com tracta la gent, com els atén, com els escolta, com els parla, com els cura, com els acompanya... I mirem com resa. Només fixant-nos amb la pregària del Parenostre, ja podem intuir com és la seva relació amb Déu, el seu Pare, i com ha de ser la relació amb els altres, considerant-los germans. L’estil arribarà ser el que explica el mateix Jesús a la paràbola del Bon samarità. 

 

2.     Fraternitzar. És el segon gran punt de meditació d’avui, dijous sant. El resultat de l’amor és la fraternitat. L’Església és fraternitat. ¿Ens hi sentim part activa? L’Eucaristia és la màxima expressió d’un amor compartit, la més radical expressió d’entrega i de donació d’un mateix per al bé dels germans. Ahir dematí vaig escriure a l’arquebisbe de Paris i li comunicava de part de tota l’Església de Mallorca la solidaritat i la pregària. Tot d’una em va contestar agraint-ho i convidant-nos a seguir pregant. I el capvespre, em va enviar un llarg missatge en el qual, ja al final, reiterant una vegada més l’agraiment per les nostres paraules i pregària, ens encoratjava a «viure intensament aquesta setmana que és decisiva per als cristians” i comentant a la vegada que “l’incendi de la Catedral permetrà al nostre país retrobar una unitat feliç perquè tots puguem construir junts allò que està escrit a la façana dels nostres edificis públics: la fraternitat. Creim que ells troba el seu origen en la paternitat de Déu, font de tot amor». Aquest nom, que junt amb l’amor és el distintiu dels cristians i de tantes persones de bona voluntat, és el que ha donat significat a la comunitat cristiana i a tantes organitzacions com les Confraries, les quals aquests dies, d’una manera especial es fan visibles. Així les definia el papa Benet XVI i així voldríem que fossin sempre: «un conjunt de germans que, volent viure l’Evangeli amb la certesa de ser part viva de l’Església, es proposen posar en pràctica el manament de l’amor, que impulsa a obrir el cor als demés, de manera especial als qui es troben amb més dificultat».

 

3.     Servir. Serà el resultat d’estimar i de fer-ho en el si d’una fraternitat. Avui Jesús ens ho deixa molt clar fent el gest atrevit i inusual de rentar els peus als seus deixebles, fins i tot davant la resistència d’algun d’ells. Els deixebles no ho acaben d’entendre i ell els ho ha de dir molt clar, davant la temptació d’aquell moment i de sempre de voler dominar, estar per damunt dels altres, viure de l’orgull i la vanaglòria, del prestigi i l’abús de poder... Ells volen els primers llocs per tot i Jesús els ha de dir que «el qui vulgui ser important que es faci servidor de tots, com ell que no ha vingut a ser servit, sinó a servir». Evangeli pur. No passa així normalment... Però Jesús ens demana que el seguim a ell i actuem així, no com el qui mana, sinó om el qui serveix. També aquesta és una acció caritativa que va molt més enllà de tenir molts plans a dur a terme i que a vegades ens preocupen més. Necessitam humanitat. Necessitam atenció cordial. Necessitam formació del cor. La capacitat de servir neix d’un cor que veu allà on hi ha una necessitat, és a dir, un cor que veu on es necessita amor i actua en conseqüència. Valorem el servei que en aquest sentit fa Càritas i altres institucions, avui que celebram el Dia de la Caritat, el Dia de l’amor fratern. L’Església, com a família de Déu, ha de ser, avui com ahir, un lloc d’ajuda recíproca i al mateix temps de disponibilitat per servir també els qui fora d’ella necessiten ajuda. Pensem sempre que l’amor és gratuït, que ve de Déu, per això quan és vertader sempre crea fraternitat i és un lloc on l’objectiu és estimar com ho fa Jesús.

Estimar, fraternitzar i servir, fem-ho amb alegria!

Diu el papa Francesc que «hi ha moments durs, temps de creu, però res no pot destruir l’alegria sobrenatural, que s’adapta i es transforma, i sempre resta almanco com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot. És una seguretat interior, una serenor esperançada que brinda una satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans» (GE 125). 

Dirà també: «Em vull referir a l’alegria que es viu en comunió, que es comparteix i es reparteix, perquè «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35) i «Déu estima el qui dóna amb alegria» (2Co 9,7). L’amor fratern multiplica la nostra capacitat de goig, ja que ens fa capaços de gaudir amb el bé dels altres. L’amor cristià posa la persona al centre de tot i en ella hi reconeix la imatge i semblança de Déu.

Jesús, en el mateix context de comiat, diu: «Us he dit tot això, perquè la meva alegria sigui també la vostra, i la vostra alegria sigui completa» (Jn 15,11)