Tornar al llistat

Homilia en la Missa Crismal a la Catedral

«Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura». Qualsevol de nosaltres, estimats germans preveres i diaques, hauria de poder dir-ho després d’haver proclamat el text d’Isaïes o aquest fragment de l’Evangeli de sant Lluc. Però, quin atreviment! En la pregària m’he demanat si realment en seriem capaços. Dir que les paraules de l’Escriptura es compleixen en la meva persona, en cadascú de nosaltres, preveres i diaques d’aquesta Església de Mallorca! Així i tot, i amb tota humilitat, permeteu-me que us digui que sí, que ens hi hauríem d’atrevir, la qual cosa significaria que ens hem pres seriosament l’Evangeli i la identificació sacerdotal amb Jesús.

 

Proclamar el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura és dir que el nostre treball pastoral, la nostra dedicació exclusiva a la causa de l’Evangeli, s’està realitzant enmig d’una societat vulnerable: ens ha parlat de portar la bona nova als desvalguts, de proclamar als captius la llibertat, als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i proclamar un any d’amnistia, un any de gràcia que recompongui tota la societat alterada per les desigualtats i ressituï tothom en el seu lloc, disposats a treballar pel bé de tots sense diferències i poder conviure en pau.

 

La pregunta és: avui aquí, ¿on són els pobres, els desvalguts, els captius, els cecs, els oprimits, on és aquesta societat alterada per les desigualtats i necessitada de recuperació en tots els sentits

 

Però també aquesta altra pregunta: ¿com anar-hi nosaltres allà on són quan també nosaltres ens sentim pobres, a vegades desanimats i febles, amb falta de forces i suficient joventut per envestir situacions de noves pobreses i problemàtiques complexes que depassen la nostra capacitat d’acollida i d’acompanyament pastoral?

 

Deixem-nos ajudar per les institucions de l’Església diocesana dedicades especialment a conscienciar-nos i demanar-nos col·laboració. No vulguem anar sols! Si hem de cuidar la fragilitat del nostre poble –i no només de la comunitat cristiana– deixem també que algú ens cuidi a nosaltres i curi la nostra fragilitat personal i ens ajudi a assumir la fragilitat que també ens afecta com a col·lectiu. 

 

La primera resposta la tenim a la mateixa Paraula de Déu a l’inici del text d’Isaïes i les primeres paraules de l’Evangeli de Lluc. La primera resposta és la «unció», un do que de forma immerescuda s’ha fet present en la nostra vida. Ho diu Isaïes i ho diu Jesús. S’ho apliquen perquè també nosaltres ens ho apliquem, aixequem els ànims i vencem tot cansament i decepció. És la primera afirmació d’una espiritualitat que ve de Déu, del mateix Esperit de Crist Ressuscitat: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que Ell m’ha ungit». La unció és elecció, és consagració, és energia interior que comunica la força per actuar.   

 

Demanem-nos: ¿fins quin punt em sent ple d’aquest Esperit del Senyor en la meva vida i com percep la força espiritual de la unció que he rebut i que ha donat un nou horitzó a la meva vida i una orientació definitiva? Respirem a fons: ¿quin alè de Déu percep que m’està ajudant a respirar i a actuar en cristià? O, per altra part, també puc patir la negativa experiència de sentir-me ofegat, amb un mínim o gens d’alè espiritual per a respondre cada dia a les exigències saludables de la unció que un dia vaig rebre en el baptisme, en la confirmació, en l’ordenació sacerdotal o episcopal. ¿Com poder cuidar la fragilitat del poble si un també se sent fràgil i sense forces? ¿Com mantenir la serenor interior quan hi ha moments en els quals percebem el rebuig sobre el nostre col·lectiu de preveres o almanco símptomes de desconfiança? Algú ha dit «ja no puc més!». Tanmateix, hem de poder dir com Sant Pau: «quan som feble és quan em sent realment fort» perquè «tot ho puc en aquell qui em dóna força i en qui hi tenc posada tota la meva confiança». Només aquest enamorament del Senyor, aquesta confiança plena pot ajudar-nos a mantenir la fidelitat a la paraula donada, als compromisos contrets. 

 

Estimats germans preveres i diaques, amics meus. Avui és un dia que, veient-nos i mirant-nos podem percebre com la bondat del Senyor ha omplert les nostres vides, amb quin amor ens ha elegit i amb quin vot de confiança ens ha encomanat una missió meravellosa a realitzar enmig d’un poble que, encara que no ho digui ni ho reconegui públicament, té set de Déu, té set de felicitat, d’amor, de ser acollit i reconfortat. Molts no ho diran en públic, els hi privael clima enrarit que molts respirenHi ha molta feina a fer per ajudar a recuperar aquest ambient enrarit i eufòric que com en els temps de Jesús és capaç de cantar-li «Hosanna» el diumenge de Rams i paradoxalment exigir a crits desaforats el divendres sant la «pena de mort», el càstig de la creu. ¿Què no ho és vulnerable un poble així? 

 

Pensem, tanmateix, és a aquest poble ple de contradiccions i malalties socials que hi hem estat enviats, i és a aquest pobleque hem d’estimar, en ell i amb ell ens hi hem de gastar, per a ell hem de donar-hi la vida, com Jesús. Fins aquí el va dur la missió que el Pare li havia confiat i que va comptar sempre amb la força espiritual de la unció rebuda de l’Esperit. La descripció que ha fet Isaïes i el mateix Jesús dels qui han de rebre els fruits de la missió ens obliga a tots nosaltres a una feina pastoral de cada dia més conscient del temps que hi hem de dedicar, de la qualitat d’entrega que hi hem de posar perquè, com ens ha dit Joan a la segona lectura, de l’Apocalipsi, «Ell estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang per a fer de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare». Plens d’aquest amor i sentint-nos alliberats pel seu perdó, podem anar confiats, anem segurs que lo que portam entre mans arribarà a bon port. És el primer i principal anunci que ha d’estar sempre apunt per a ser comunicat de paraula i amb fets. El papa Francesc el resumeix així: «Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te» (EG 164). Tot això respon a l’anhel infinit que hi ha en el cor humà. A tots els qui som aquí, batiats i ordenats, ens ha confiat la missió que l’anunci arribi a tothom. 

 

Direu, ¿com ho hem de fer? Cada comunitat parroquial, cada moviment, cada consell, delegació, secretariat o comissió existeixen per a concretar-ho i fer-ho realitat, descobrint carismes, encomanant feines, acompanyant processos, sempre atens a les persones i assegurant aquella proximitat que fa possible que l’Evangeli parlat i testimoniat els arribi. Pens, especialment amb una acció preferencial entre i amb els joves, amb els qui s’han allunyat d’una relació propera i cordial amb el grup de cristians d’un poble o d’una barriada de Ciutat. Tant l’esforç de iniciar en la fe (que no ho podem deixar mai fins que un cristià s’ha fet adult) com l’acció caritativa i social, junt amb una espiritualitat que ho dinamitzi, han d’assegurar la presència de l’Església en tots els ambients possibles, com la sal que va donant bon gust, com la llum que il·lumina i no enlluerna, com el llevat que transforma tot allà on s’hi mescla. Siguem creatius, audaços i fervorosos i dediquem-nos de ple a allò que és prioritari perquè la unció faci el seu efecte. Tractem de parlar amb profunditat, però amb paraules senzilles i gestos que parlin per si sols, alliçonats i enardits per la pregària, sensibles a les necessitats i inquietuds, disposats a servir. 

 

Jesús abans d’instituir l’Eucaristia va rentar els peus als seus deixebles. Avui, jo voldria també rentar-vos i besar-vos els peus a totes i a tots els qui el Senyor m’ha confiat com a pastor d’aquesta Església de Mallorca. Demà, a la Missa del Sant Sopar, aquí a la Seu i en representació de tots vosaltres i de tots els membres de les Confraries, rentaré els peus a dotzeconfrares i confraresses, sis homes i sis donesel matí ho hauré fet a Casa de Família, a la Fundació La Sapiència, amb un grup dels més pobres de la ciutat. Voldria que aquesta acció, que és de Jesús, us arribés al cor en aquest dia tan entranyable de l’amor fratern. És l’afecte de Jesús que us diu «vosaltres sou els meus amics» (Jn 15,14) i us demana que «us mantingueu en el seu amor» (Jn 15,9)

 

Permeteu-me que, per uns moments, em dirigeixi de forma individualitzada a aquells que no accepten que ningú els renti els peus i volen mantenir els altres agenollats davant ells, sobretot quan fan el mal, quan denigren els germans amb escrits anònims i parlen malament d’ells amb calúmnies i difamacions. Com ho va fer el papa Francesc l’altre dia, jotambé em vull agenollar davant d’ells i els hi vull besar els peus, al mateix temps que els vull dir en nom de Jesús«sou part viva del cos de Crist, membres d’una mateixa Esglésiano aneu en contra d’altres germans, no els faceu mal»«estimau-los»«xerrau bé d’ells i cercau en ells tot allò que hi ha de positiu»«utilitzau les xarxes socials i qualsevol mitjà de comunicació per escampar el bé, siau portadors de bones notícies, mai de notícies falses, i així, construir ponts de bones relacions humanes i no murs de calúmnies i desconfiança», «ajudau a edificar aquesta família que Déu s’ha escollit per a realitzar-hi el seu projecte d’amor»Entre tots hem de posarremei –des de la força que prové de la unció sagramental rebuda– a totes les fragilitats que patim, les personals i les col·lectives. Per això, com a pastor d’aquesta Església, –i dirigint-me als qui s’han sentit atacats injustament, vull demanar-los perdó, i ho faig en nom dels qui pot ser no el demanaran i seguiran fent mal. Només preg a Déu que ens faci a totes i a tots el do de la conversió. 

 

Tanmateix, com que és tan gran el tresor que el Senyor ens ha confiat, és sobretot a vosaltres, els presents, preveres, diaques, comunitats de vida consagrada i contemplativa, laiques i laics, que manteniu la vostra fidelitat baptismal, a qui vull agrair de tot cor la feina que feis de dedicació a l’Esglésiacom tambéla vostra presència testimonial en el cor de la societat on hi sou presents, la família, els llocs de feina, el món educatiu, sanitari, social, econòmic, sindical i polític, com també allà on hi ha la preocupació per una ecologia integral, el món dels migrants i els refugiats, a més de tot el voluntariat tan variat com nombrós present a la nostra illa. Tot això ben duït ajuda a que no ens infecti els virus de la indiferència, del desànim i de la fatiga apostòlica. El nostre treball apostòlic serà més eficaç si ho feim en comunió i en xarxa, sempre complementant-nos i fiant-nos els uns dels altres

 

Que bé, si després d’haver llegit i assaborit la Paraula de Déu en la litúrgia i en la pregària, i havent-nos fet presents allà on som enviats per a portar-la –com ho senyala la missió del profeta Isaïes i ho realitza Jesús– també nosaltres (contents d’haver-ho duït a terme o al manco haver-ho intentat) humilment podem dir: «això que avui sentiu contar de nosaltres, és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura». Com la pluja amara la terra, així també la Paraula de Déu –per la feina pastoral que haurem fet i pel bon testimoni que haurem donat– haurà penetrar la nostra terra mallorquina i l’haurà preparada per a donar molt de fruit, el fruit d’una vida cristiana de cada dia més santa.

 

Estam convençuts amb el papa Francesc que «som fràgils, però també som portadors d’un tresor que ens fa grans i que pot fer més bons i feliços els qui el rebin. L’audàcia i el coratge apostòlic són constitutius de la missió» (GE 131). Per això «necessitam l’empenta de l’Esperit, per a no ser paralitzats per la por i el càlcul, per a no acostumar-nos a caminar només dintre confins segurs. Recordem que allò que està tancat acaba fent tuf d’humitat i emmalaltint-nos» (GE 133)També, per evitar-ho, necessitam sortir i obrir l’Església a les dimensions de la societat on vivim, i comptant sempre amb la força de Jesucrist viu, «vertadera noticia» que no hem de callar, sinó escampar i contagiar. Que així sia!