L’Estat finança l’Església?

Aquesta afirmació es repeteix en no poques ocasions, però no és certa. Des del canvi en el model d’assignació tributària que es va realitzar el 2007, no hi ha cap assignació en els pressupostos generals de l’Estat per al sosteniment de l’Església. L’Església es finança únicament a través d’aquells que marquen la X de l’Església en la seva Declaració de la Renda: bé perquè són creients, bé perquè valoren la tasca de l’Església i, d’aquesta manera, lliurement, destinen el 0,7% dels seus impostos a aquesta finalitat concreta. És un exercici de llibertat de cada contribuent que així ho decideix. Aquests doblers no són de l’Estat sinó del contribuent. Es tracta de l’oportunitat de destinar només el 0,7% dels impostos a aquesta finalitat concreta de forma totalment voluntària. També el contribuent podria triar marcar la casella d’Altres fins socials o ambdues; és més: l’Església no tendria inconvenient que hi hagués caselles per a altres confessions religioses o per fer carreteres o per a investigació i desenvolupament… La casella de l’Església a la Declaració de la Renda és una oportunitat per al contribuent de decidir on vol que es destini part dels seus impostos. L’Estat actua com a mer intermediari, fent arribar els doblers que atorguen els contribuents que així ho desitgin. Així de senzill.

Llavors, per què s’ha dit que l’Església rep 11.000 milions de l’Estat?

Insistim: l’Església només rep de l’Estat la quantitat de doblers que els contribuents decideixen en marcar la casella en la Declaració de la Renda. Segons els darrers resultats, l’Església rebrà una mica més de 250 milions de la Declaració de la Renda de 2015. Què passa llavors? Que aquestes xifres publicades per uns i altres sumen també com de l’Església, per exemple, els doblers que reben les escoles concertades. En aquest cas, els col·legis concertats reben aquests doblers no per ser d’institucions de l’Església sinó per ser escoles. Hi ha col·legis amb altres idearis? Per descomptat. I també reben doblers per cada plaça. Per què? Doncs perquè ofereixen a la societat la seva proposta educativa i qui vol, la tria. Per tant, aquests doblers no van destinats a l’Església sinó que tenen un destí clar: el col·legi. Té un rerefons en la Constitució Espanyola clar: la llibertat dels pares per triar l’educació dels seus fills. I així successivament en l’àmbit de la sanitat, en la cura d’ancians, en la conservació del patrimoni, etc. I és que l’Església no té cap règim fiscal especial sinó que està sotmesa al règim fiscal general.

Per què ha de prestar l’Estat aquesta col·laboració a l’Església?

L’article 16 de la Constitució Espanyola de 1978 estableix que els poders públics «mantendran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions». A més, l’Acord sobre Assumptes Econòmics entre la Santa Seu i l’Estat espanyol, de gener de 1979, estableix que «l’Estat es compromet a col·laborar amb l’Església en la consecució del seu adequat sosteniment econòmic, amb respecte absolut del principi de llibertat religiosa». No obstant això, cal remarcar que cooperació i col·laboració no implica finançament directe ni subvenció. De fet, hi ha també convenis de col·laboració amb les altres comunitats religioses: jueus, islàmics, evangèlics, etc. Aquestes confessions reben fons per a projectes a través de la fundació pública «Pluralisme i Convivència», finançada (aquí sí, directament) pels Pressupostos de l’Estat.

És cert que l’Església estalvia doblers a l’Estat?

Així és. És molt difícil conèixer amb exactitud la quantitat que l’Església estalvia a l’Estat. Només en el camp educatiu, on aquest càlcul és molt més senzill, podem afirmar que, segons dades del mateix Ministeri d’Educació, una plaça en un centre públic té un cost anual de 3.518 euros. En un centre concertat, aquesta mateixa plaça costa a l’erari públic únicament 1.841 euros. Únicament per aquest concepte, i prenent com a base les dades de despesa pública del Ministeri d’Educació el 2009, l’Església estalvia a l’Estat 4.399 milions d’euros.

L’Església només aporta un 2% del pressupost de Càritas?

No és cert. Es confon aquí l’aportació de l’Església amb la donació de la Conferència Episcopal Espanyola. En realitat, quan es parla d’aquest 2% es tracta d’un donatiu que es realitza des de la CEE en els últims quatre anys. La quantitat s’ha anat incrementant anualment fins situar-se al 2,17% actual. El 2011 es varen donar 5 milions d’euros. I en aquests quatre anys (2008-2011), s’han lliurat un total de 13,8 milions d’euros.

A més, quan es parla d’aquesta «escassa» aportació del 2% es pren com a base el pressupost presentat per Càritas Espanyola i no es fa cap referència a les Càritas diocesanes, una veritable xarxa que arriba a tots per mitjà de les Càritas parroquials.

El 65% dels fons de Càritas procedeixen de donacions privades. La gran majoria d’aquests fons provenen d’institucions i de persones de la mateixa Església.

Per què l’Església no paga l’IBI?

Començarem assenyalant que l’Església no té cap règim fiscal especial, ni cap tracte de favor. L’Església està sotmesa al règim fiscal general de la resta d’entitats no lucratives (fundacions, associacions d’utilitat pública, etc.).

Si parlam de l’exempció de l’IBI, cal recordar que aquesta mesura és un incentiu fiscal regulat en la Llei de Mecenatge (Llei 49/2002), que considera que moltes institucions desenvolupen una tasca valuosa per a la societat. Quin tipus d’institucions estan exemptes? No només l’Església està exempta del pagament de l’IBI: també ho estan les federacions esportives, les seus dels partits polítics, les comunitats hebrees i musulmanes, el Museu del Prado, l’SGAE, l’Hotel Ritz, el Palau de Llíria… Així que no podem dir que hi hagi un tracte de favor, ja que clarament no només afecta l’Església, sinó que aquesta es troba sotmesa al règim fiscal general.

I és coherent aquesta exempció de l’IBI a aquestes entitats? És lògic que un Estat democràtic com el nostre, que aspira a respectar tots els ciutadans i les seves iniciatives (sempre dins de la Llei), promogui i incentivi —també fiscalment— als qui treballen en favor del bé comú.

Tampoc paga altres taxes?

És clar que les paga: escombraries, guals de garatges, etc. No hi ha cap exempció prevista en la llei relacionada amb el pagament d’aquestes taxes. Per tant, com qualsevol ciutadà, entitat o administració, l’Església ha de pagar tots els impostos. I així ho fa.

Per què té l’Església tant de patrimoni?

Des del seu origen s’han construït temples, ermites, santuaris, amb un objectiu clar: servir Déu i el seu poble. Quan es diu que són de l’Església, vol dir que pertanyen al poble cristià, i que l’Església, com a institució, s’encarrega de mantenir-los i custodiar-los.

El manteniment d’aquests temples s’ha anat fent des de fa segles amb moltíssim esforç humà i econòmic (a través de les aportacions dels seus fidels). Es fa tot el que es pot per mantenir-los en el millor estat possible. Molts dels temples i monuments tenen un increïble valor artístic i cultural i són atractius turístics del nostre país. L’Església és garantia de la conservació d’aquests edificis, que estan oberts per a tot aquell que desitgi contemplar-los.

S’enriqueix l’Església amb el patrimoni que posseeix?

Aquest patrimoni en forma de catedrals, esglésies, ermites, santuaris, no es planteja com una riquesa en si mateixa, ni suposa un tresor econòmic o font de negoci. S’ha plantejat sempre com a servei als altres, és un tresor cultural per a tots, però en cap cas un tresor econòmicament rendible. Més aviat tot el contrari: costa moltíssim mantenir edificis amb tants anys de vida.

Per què cobren per entrar a resar en alguns temples de la diòcesi?

Aquesta afirmació és completament irreal. Mai no s’ha cobrat entrada perquè algú pugui entrar a resar en una església o en la pròpia catedral. L’entrada que es cobra en aquests llocs és per poder realitzar-hi una visita turística, d’igual manera que has de pagar una entrada per veure el Museu del Prado, per exemple. A més, l’import d’aquesta entrada es destina íntegrament al sosteniment del temple, així com dels treballadors que hi desenvolupen la seva tasca. Ningú pretén enriquir-se amb aquests doblers.

Si el que vols és entrar a aquests llocs per trobar-te amb el Senyor, pots fer-ho lliurement. Disposen d’uns horaris de lliure accés, o llocs disponibles per a realitzar una estoneta de pregària. Si no us quadren ni els horaris ni els espais, et recordam que, si el que desitges veritablement és resar davant el Senyor, existeix en ple centre de Palma una Capella d’Adoració Perpètua, oberta 24 hores al dia al carrer Calatrava.

A més, recordam que per a tots els balears, l’entrada per fer una visita turística a la Catedral és completament gratuïta. Tan sols has de mostrar el DNI a la taquilla.

Per què l’Església s’ha apropiat de tants immobles gràcies a les immatriculacions?

Durant segles, ningú no havia posat en qüestió la propietat de molts edificis perquè era evident a qui pertanyia una catedral o una petita ermita perduda de qualsevol poblet. El mateix succeïa amb ajuntaments i amb edificis públics. Estaven sense registrar. L’any 1998, per no col·lapsar l’Administració, es va promulgar una llei permetent que l’Església pogués immatricular els seus edificis. Va ser una qüestió merament pràctica i burocràtica. S’ha legalitzat una realitat que ja existia.

Què ha registrat l’Església a nom seu? Tan sols edificis que evidentment són seus, perquè en el seu moment els va construir el poble cristià per resar i celebrar l’Eucaristia junts. Ni més ni menys.