Tornar al llistat

Celebració de Divendres Sant: "Quan seré enlairat, us atrauré a tots cap a mi"

 

 

Is 52,13-53. Ha fet justs els altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

Salm 30. Pare, confio el meu alè a les vostres mans.

He 4,14-16; 5,7-9. Tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir.

Jn 18,1–19,42. Ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món.

 

Germanes i germans estimats, que en aquest Divendres sant celebrau amb nosaltres la Passió del Senyor des de les vostres cases, des dels hospitals i residències, o des de qualsevol altre indret a través dels mitjans de comunicació. Units a la passió i mort de Jesús i a través d’un símbol lluminós, us veim aquí, a l’Església-mare, la Seu de Mallorca, mitjançant unes llànties enceses que expressen la vostra presència, junt amb les que segueixen il·luminant, homes i dones, joves i infants de totes les edats que han mort degut a la pandèmia del coronavirus i a altres causes. Volem que s’ajunti l’Església de la terra amb l’Església del cel i amb totes i tots els qui hi caminen peregrinant. En cercle, comunitat reunida, comunitat d’esperança, esperant que Jesús, clavat la Creu i enlairat, al mateix temps que col·locat entre nosaltres –vius i difunts– ens atregui cap a Ell i ens faci vida de la seva vida. En aquestes llànties sentiu-vos-hi tots representats, presents, formant comunitat d’Església que prega i sent la força de la comunió fraterna.

_______________________

 

Aquest matí, he començat la pregària de Laudes amb un poema que m’ha situat davant del misteri de la vida de Jesús, fins a contemplar-lo en el drama de la Creu, però farcit tot ell de brots d’esperança que obren el cor a una nova primavera. M’ha estat motiu de consol. Diu així:

 

Quan el Verb fet infant a l’establia / arrencava a la carn el primer plor,

aquell plany era anunci i profecia / de la Pasqua de Crist encara en flor.

 

Quan el Verb és ja carn crucificada / el seu cor amarat en plor de sang,

és que el tany de Jessè ha fet fruitada / s’ha creat nova vida amb el vell fang.

 

Aigua i sang són ja font de primavera / sota el buf divinal de l’Esperit,

nova vida, cimal de la primera / ha creat la Paraula que ell ha dit.

 

És la tarda del món que s’ennuvola / mentre el Fill a la creu mor de dolor,

i la terra d’esglai ja tremola / al ressò del gran crit del seu Senyor.

 

La presència de Déu s’ha fet silenci / en la història ja gràvida de Déu.

Esperam el nou jorn, tot just comenci / tots veurem la grandesa del do seu.

 

 

Ara acab de dir «la presència de Déu s’ha fet silenci». Avui, Divendres Sant, és un dia de silenci, però un silenci diferent, fecund, un silenci que s’ha fet revelació, la qual cosa diu i vol dir molt. Ho hem escoltat a la lectura de la Passió i ja ens ho havia anunciat el profeta Isaïes, quan s’ha referit a aquest home innocent que mor víctima de la més premeditada injustícia. És el silenci de Déu. Déu calla perquè l’home manté la pretensió orgullosa de fer-lo callar, però el seu silenci, que es el silenci de la creu, és la proclamació més eloqüent de la Veritat. Serà bo que nosaltres també aprenguem una vegada mes aquesta lliçó de Jesús, la lliçó del seu silenci, del silenci de Déu.

 

Però, ¿què és aquest silenci? És la revelació de l’amor, de l’amor de Jesús, que, com el gra de blat que mor, es desfà en el cor de la terra i dóna molt de fruit, així també l’amor de Jesús comença a manifestar-se com amor en la seva forma més radical. És allí, en la creu, on contemplam aquesta veritat. I a partir d’allí, podem definir ara què significa realment estimar, ja que és des d’aquesta mirada, que el cristià troba l’orientació de la seva vida. No n’hi ha prou en dir «t’estim», com a resultat d’un amor que neix espontàniament o que només espera ser correspost. No n’hi ha prou. L’amor autèntic arriba fins a l’extrem de donar la vida. Ho diu i ho viu el mateix Jesús: «no hi ha amor més gran que el qui dóna la vida per aquells a qui estima». Jesús ho situa en un context de vertadera amistat, quan diu als deixebles: «A vosaltres no us dic servents, a vosaltres us dic amics, perquè sou els meus amics, si feis allò que us dic».

 

Jesús duu a terme la missió del servent anunciada per Isaïes. Aquest servent, des de la innocència, pren damunt seu el pecat, la mort, la injustícia, el sofriment, la tortura, l’exclusió social, la presó, la malaltia, la persecució, la marginació, la violència i tot el mal imaginable. Ho acabem d’escoltar: «El meu servent ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells» (1ª lectura). Aquest és l’incomprensible pla de Déu per a salvar-nos i aquesta és la veritat de la redempció que Jesús ha aconseguit per a tots: «En ell, hem estat rescatats amb el preu de la seva sang, les nostres culpes han estat perdonades, la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres» (Efesis 1,7-8). La contemplació creient de Jesús en la creu pot fer-nos veure l’autèntica cara de la veritat que sovint oblidam i que, fins i tot, molts miren d’esquivar. La creu de Jesús és sempre actual i constitueix un reclam perquè hi acudim com a font de vida, és la resposta silenciosa a la violència, a la venjança, a tots els totalitarismes que es volen imposar per la força. La veritat de la creu és la veritat de l’amor i l’extrema manifestació del perdó.

 

Contemplant la creu, podem escollir estimar; només aquesta elecció assegura un futur de pau i de reconciliació. Tot i la nostra vulnerabilitat, podem viure confiats en què la força de la raó imperada per l’amor sempre serà més forta que totes les raons de la força. Jesús ens obre un camí de confiança pel qual podem avançar i diu: «Us he dit tot això perquè trobeu en mi la vostra pau. Enmig del món sereu perseguits, però tingueu confiança, que jo he triomfat del món» (Jn 16,33).

 

La història de la Passió segons sant Joan ens invita novament a acompanyar Crist en les seves darreres hores. Sempre em tocarà el cor amb aquella pregunta que marca el nostre destí i posa de manifest la nostra identitat cristiana: «¿m’estimes? ¿m’estimes?» (Jn 21,15-19). Responent amb generositat a aquesta pregunta, el deixeble passarà de l’amor d’amistat a l’amor sense reserves, a l’amor total, a l’amor d’aquell que posa tota la seva vida en mans de Déu, com ho fa Jesús en la creu quan pronuncia la seva darrera paraula: «Pare meu, a les vostres mans confii el meu alè» Paraula que, dita per Jesús a la Creu, ens mou a la confiança perquè sabem qui en aculli i ens ompl d’esperança.

 

La creu feixuga de la malaltia del coronavirus no és la darrera paraula que condueix a la mort i, carregada damunt la humanitat sencera, avui necessita de molts «cireneus» que ajudin a portar-la, i fins i tot a suprimir-la. Aquests «cireneus» hi són, i dins els hospitals i residències, arriscant la seva vida i salut, estan fent més lleuger el sofriment dels qui estan clavats a la creu de la Covid-19 i d’altres malalties. Les seves ferides ens estan curant. Són els vertaders testimonis de la veritat de l’amor que ens està revelant el mateix Jesús clavat a la creu, al qual adorarem i besarem en silenci, i al qual també rebrem espiritualment en la comunió. Us adorem, oh Crist, i us beneïm, perquè per la vostra santa creu heu redimit el món.