Tornar al llistat

Celebració del Diumenge del Ram 2020

 

Ens trobam a l’inici d’una setmana que sempre havia començat amb aclamacions de triomf i festa, rebent amb rams i palmes a Jesús, omplint aquesta Seu i totes les esglésies. Una setmana plena de devoció i pietat popular que anava caminant al ritme de la contemplació del misteri de la Passió, de la Mort i la Resurrecció del Senyor. El contagi d’un virus que ha produït una pandèmia global que ahir ja havia infectat més d’un milió de persones de més de 170 països, i ja ha causat més de 50.000 morts.

 

Aquest fet inesperat ha fet canviar no sols d’aspecte, sinó quasi bé de sentit, allò que cada any vivíem amb normalitat, encara que fos de manera molt diversa. Ara, el centre d’atenció està en els hospitals i les clíniques, on mils de professionals sanitaris estan al costat dels malalts lluitant per a seva recuperació i són com el Cireneu que ajuda a Jesús a dur la Creu, perquè ja no pot més amb ella. Ells i elles, –sobretot els professionals de la sanitat i els malalts– són el centre de la nostra atenció i la raó de la nostra pregària, mostrant-los així el nostre màxim afecte, empatia i solidaritat. 

 

Enguany, no ho hauríem pensat mai, començam la setmana santa sense rams ni palmes, sense la simbòlica entrada de Jesús a Jerusalem, nosaltres aquí, a la Seu, completament buida i només amb un mínim de presència i màxima austeritat per part nostra. No podem sortir pel carrer ni trobar-nos a les places, ni expressar en públic les mostres de fe tan arrelades des de segles a ciutat i en els nostres pobles. Acostumats al ritme litúrgic que cada any ens introduïa a la vivència de la setmana gran per als cristians, aquesta vegada, quan ja no hi ha el ropatge exterior dels elements festius, hem de fer tot lo possible per a viure-ho sense perdre el gust d’allò que és essencial, que ho trobam en el Misteri més gran, que és l’amor de Déu manifestat per Jesús a tota la humanitat.

Començam, certament, una setmana santa diferent, tancats a les nostres cases i amb les esglésies buides, amb un diumenge sense processons, només celebrant l’Eucaristia entorn de la Creu de Jesús, que –per la trobada sagramental i espiritual amb ell– és avui i ho serà, aquests dies sants, el centre d’atenció. Viure-ho enguany cadascú a ca seva ens està donant una ambientació nova, un cert to familiar de més normalitat en la forma de celebrar-ho com a cristians. Cada casa, cada família, també cada hospital, cada clínica, cada comunitat de vida contemplativa, cada residència de gent gran, cada espai on hi ha un grup de cristians reunits, s’ha convertit en una petita església domèstica, allà on Jesús hi és realment present, tal com ho va prometre: «allà on n’hi ha dos o tres reunits en nom meu, jo hi som enmig d’ells». Ell és a ca vostra, no ho dubteu, ell hi és fent-vos costat i animant-vos a viure aquesta estona amb ell i escampats en comunitat d’Església. 

 El nostre encontre amb Jesús segueix essent decisiu per a la nostra vida, si està ple d’una ferma voluntat de seguiment i d’acceptació d’ell, si el nostre amor cap a ell i cap els altres és resposta generosa a la crida de identificar-se amb la conversió que predica i l’oferiment de la nostra vida amb la més sincera implicació. Arriba el moment de seguir minut a minut els passos de Jesús que, per la vida que ens dóna pel seu Esperit, està present i actuant a través de tantes germanes i germans nostres, i per això, «és capaç de rescatar, valorar i mostrar com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones comuns correntment oblidades, que no apareixen en portades de diaris ni revistes, ni en les grans passarel·les del darrer show, però, sense cap dubte, estan escrivint avui un dels esdeveniments més decisius de la nostra història. Aquestes persones –conclou el papa Franceschan comprès que ningú se salva tot sol» (Homilia en la pregària per la pandèmia, 27-III-2020).

 

Avui, en el primer dia d’aquesta setmana santa, feim present i actual que Jesús ve en nom de Déu i, que –encara que l’acceptació de la seva voluntat li sigui un glop amarg–aconseguirà per a tot el gènere humà la més gran de les llibertats, la que assegura la victòria sobre el pecat, la mort i tota casta de mal. Per això, avui, la nostra atenció posa la mirada en el relat de la Passió, per fer-ne pregària silenciosa, contemplativa i lectura actual. Ens demanam, però, ¿quin misteri amaga i revela? Sense cap mena de dubte, que es tracta d’un misteri d’amor, l’amor del Déu que s’ha enamorat del seu poble i vol dur-lo al terme més feliç per al qual l’ha escollit, li ha parlat, l’ha santificat, s’ha encarnat i l’ha redimit. D’aquesta manera s’ha fet proper, fins a ser «allò més íntim de la meva intimitat», com diu sant Agustí.

 

Des d’aqueta visió creient, avui reconeixem que Déu s’ha solidaritzat totalment amb la humanitat, l’ha estimada i ho ha donat tot per ella en la persona del seu Fill, Jesús; n’és una mostra evident el relat de la Passió que hem proclamat. Aquest apropament de Déu que avui contemplam, i que seguirem contemplant aquests dies, ha arribat fins a tal punt que, s’ha fet abaixament, tal com ens ha dit sant Pau a la segona lectura– «Crist s’ha abaixat i s’ha fet obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom» (2ª lectura). Aquestes paraules de Pau resumeixen el misteri central de la nostra vida cristiana. No ens fixam en la creu sense la resurrecció, ni en la resurrecció sense la creu: ens trobam davant aquest misteri de mort i de vida que expressa la més gran veritat a la qual ens enfrontam cada dia, amb les seves ombres de mort i amb les seves llums de vida. Tant és així que, en la resurrecció de Crist, hi trobam la claredat de la fe, la raó de l’esperança i l’ardor de la caritat.

 

Germanes i germans estimats, tenim molts motius per a recuperar l’ànim, vèncer la por i confiar. Si és així, podrem comunicar amb el nostre testimoni cristià aquestes virtuts que impulsen la nostra vida, i dir com Isaïes: «El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats» (1ª lectura). Són moltes persones, conciutadans nostres i habitants del món, les qui per desànim, depressió o ansietat, viuen aquest cansament i esperen qui els doni la mà i els aixequi de la postració en què deixa la malaltia, la soledat, el rebuig social, l’oblit, en definitiva, tota pobresa que es pateix en el cos o en l’esperit. Fem-nos tots, aquests dies i per sempre, confrares i confraresses d’aquesta única confraria en torn de Jesús que és l’Església i eliminem divisions i barreres, homes i dones que s’han trobat amb Jesús i s’han enamorat d’ell. Vet aquí la font del dinamisme que ens pot portar a «sostenir els cansats».

 

Fixem-nos, idò, en Jesús, en la seva decisió d’entrar a la ciutat, en el seu inefable amor per nosaltres fins a entregar-se al Pare en l’acompliment de la seva voluntat per a la nostra salvació. Tot ell és una paraula de sosteniment, d’alè, perquè nosaltres facem el mateix en l’entrega per amor a tantes persones que, sense dir-ho, ho esperen. Aquest és el vertader sentit de la setmana santa que hem de viure dins ca nostra, uns en soledat i altres en el caliu familiar. Conèixer més i més a Jesús, estimar-lo i seguir-lo ens pot fer del tot feliços i decidits a construir, en una gran xarxa de cohesió social, en un gran corrent de resurrecció, aquesta solidaritat en acció que cada dia veim que entendreix els nostres cors i els fa àgils i promptes per a una nova forma de relacionar-nos i conviure.

 

Acompanyant Jesús, en la seva entrada a la ciutat, us convid a que acompanyem també amb la pregària i l’estimació a tots aquells i aquelles qui, ja dins la ciutat, es desvetlen per tots i estan fent una feina ben feta, acollint, curant i servint. Cada dia els aplaudim i les campanes de les esglésies i les sirenes dels vaixells sonen com a homenatge i agraïment. Reconvertim-ho ara tot amb pregària i amb el millor gest de comunió i solidaritat, que és l’Eucaristia, viscuda i participada per tothom, en plena comunió espiritual i sagramental. Així sia.