Tornar al llistat

Celebració de la Missa Crismal 2020 (Dimecres Sant)

 

Aquest dimecres sant, com els altres dies d’aquesta setmana santa, té un to entranyable per a tot el poble sant, però d’una manera especial per al nostre presbiteri diocesà. En l’Eucaristia que estam celebrant beneïm els olis i consagram el Crisma. És també el dia en el qual tots els capellans renoven –i jo també amb ells– les promeses sacerdotals recordant amb emoció el dia de la nostra ordenació. Beneirem els olis, encara que sigui en aquesta situació tan atípica degut a la pandèmia global i, per evitar tot contagi, amb l’absència de tots i les esglésies tancades, com ara ho està també la nostra Catedral. Però la renovació de les promeses sacerdotals, pel fet de no ser-hi present el presbiteri, la farem en una de les properes trobades en la que ens reunim tots.

Separats físicament, cadascú a ca seva, estimats germans preveres, us vull expressar la meva proximitat, afecte i agraïment, amb el de tota l’Església de Mallorca per a la que hem estat constituïts pastors-servidors d’aquest Poble de Déu que peregrina en aquesta illa. I vosaltres, que amb nosaltres en gran nombre el formau, els diaques, els religiosos i religioses de vida consagrada, tant de vida activa com contemplativa, els seminaristes, tots els laics i laiques que participau tan activament en les comunitats parroquials, i d’entre vosaltres, els malalts i gent gran, presents als hospitals, residències i cases particulars... tots units i ben presents espiritualment en aquesta nostra estimada Seu, Església-mare de tota la Diòcesi, ens saludam fraternalment i no oblidam de cap manera als qui encara pateixen la malaltia del corona-virus i d’altres, a qui us enviam de part de tots el nostre afecte més gran i el desig d’una prompta recuperació, en el cos i en l’esperit.

Beneir els olis és una expressió de plena confiança en l’acció de Déu entre nosaltres. L’oli és un símbol. Significa força, energia espiritual que es comunica al qui el rep. Això ho creim per la fe, perquè sabem que Déu, a través d’ell, hi actua. Així, rebem el do de la seva gràcia, de la seva acció nosaltres.

Quan beneïm l’oli dels catecúmens –són els qui encara no han rebut el baptisme, però ja hi estan encaminats, demanam a Déu que concedesquin la seva força als qui seran ungits i, sobretot, que aquesta unció els faci créixer en la saviesa de les coses del cel i els doni coratge per lluitar contra el mal, i els porti a un major coneixement de l’Evangeli de Crist. Tots els batiats hem de ser conscients que hem rebut aquesta força, aquest coratge i aquest coneixement per a poder viure amb autenticitat la vida cristiana.

Per les circumstàncies que vivim, enguany pren una significació especial la benedicció de l’oli dels malalts. Durant aquestes setmanes també hem pogut administrar aquest oli en el sagrament de la unció dels malalts, allà on hi hem pogut tenir accés degut a les lògiques mesures de seguretat a l’hora del contacte amb els malalts del Covid-19. Com la comunió, la unció ha estat rebuda també espiritualment i posant tota la confiança en el Senyor que en aquests moments no deixa a ningú sense assistir ni acompanyar. Els altres malalts sí que han pogut rebre el sagrament amb la unció de l’oli sant. Als capellans, i a mí personalment, que sempre volem estar atents i promptes a servir els malalts, aquesta situació ens ha fet patir, com també ha fet patir molt les famílies que no han pogut estar al costat al costat dels seus ésser estimats. Quan beneïm l’oli dels malalts demanam a Déu que els qui hi siguin ungits experimentin la seva protecció en el cos i en l’esperit, i siguin alliberats dels seus dolor i malalties. Beneint aquest oli els volem tenir molt presents en la pregària.

El crisma –mescla d’oli i perfums– té el significat de consagració, és a dir, ens identifica a Jesucrist, ens fa possessió seva, som seus, una sola cosa amb ell. Per això, en la introducció de la pregària de consagració, demanam que la seva unció penetri interiorment els qui seran ungits externament i els faci participants de la mateixa vida de Crist. Dic lo mateix que abans, pensem tot els batiats, confirmats i ordenats que hem rebut aquesta unció i estam consagrats, plenament units a Crist i fets semblants a Ell. ¿En tenim plena consciència? ¿Som conscients, no que duim, sinó que som aquest perfum, aquesta bona olor de Crist? Hauríem de poder arribar a dir com sant Pau: “ja no som jo qui visc, es Crist que viu en mí».

L’administració d’aquests olis, la comunicació de la gràcia de Déu a través de la unció que feim amb ells, en el baptisme, en la confirmació, en l’orde sacerdotal i episcopal, i en la unció dels malalts, ens toca a nosaltres, els capellans i el bisbe. Aquí és quan vull recordar-vos, estimats germans i amics preveres, la importància, la serietat i la profunditat d’aquesta missió. Ho diu molt bé la pregària d’acció de gràcies que d’aquí a uns moments farem: «Jesucrist,  per la unció de l’Esperit Sant, no sols enriqueix amb una sacerdoci real el poble dels redimits –que som tots–, sinó que portat pel seu amor fratern, escull uns homes que per la imposició de les mans participin del seu sagrat ministeri, renovin en nom seu el sacrifici de la redempció humana i preparin per als vostres fills el convit pasqual; i que també, moguts per la caritat, com a pastors vagin al davant del vostre poble, l’alimentin amb la Paraula i el refacin amb els sagraments».

Aquesta pregària acaba amb allò que realment Déu vol aconseguir de cadascun de nosaltres: donar la vida per Ell i pels germans, esforçar-nos a conformar-nos a ser imatge de Crist i, amb fermesa, donar testimoni d’amor i de fidelitat.

Estimats germans preveres, que estau units en comunitat presbiteral des de ca vostra, això és lo que Déu ens demana en aquests moments per a viure-ho amb tota fidelitat, aquella fidelitat i amor que vam prometre el dia de la nostra ordenació. I no sols això, és missió nostra rebuda de Crist, sinó sobretot portar el fidels a Ell, és a dir, ser mediació, perquè cada cristià i cada persona de bona voluntat es trobi amb Ell. És lo més gran que se’ns pot encomanar. És d’aquesta trobada amb Ell que neix l’alegria de l’Evangeli.

Per a nosaltres, avui és un dia entranyable. Us ho dic a la Carta pastoral: som «batiats, confirmats, elegits i cridats, ungits, consagrats i enviats, a ser bons pastors i bons sembradors de l’Evangeli» Sempre agraesc la vostra inestimable dedicació al ministeri sacerdotal, on no hi ha certament limitació de temps i d’edat. És impressionant l’ajuda dels qui teniu més 75 anys. Hi pot haver jubilació civil o canònica per qüestió d’edat i de ser alliberats de càrrecs de responsabilitat. Però sabeu bé que de capellà ningú se jubila i roman sacerdot per sempre.

No podem dir més que «Quin misteri d’amor és el que Déu ha obrat en la nostra vida per a ser el que som i fins arribar a ser el que Déu vol que siguem: ser existencialment allò que ja som sacramentalment. Tot un repte constant, però tractat i viscut amb goig i agraïment al Senyor. «Pastors segons el cor de Déu», aquest és el do que Déu ha volgut fer al seu poble a través de les nostres humils i febles persones, do sempre immerescut però ple de l’Esperit perquè no ens gloriem de nosaltres mateixos, sinó del tresor que portam en fràgils vasos d’argila. Enviats a sembrar i a sembrar bé, fent front a les males herbes que volen que no hi hagi bona collita. Sembrar bé vol dir fer-ho amb generositat, com aquell pagès que havia estat generós amb la terra i aques­ta li retornava el fruit amb escreix. Ja ho diu clarament Pau als cristians de Corint: «el sembrador mesquí té una collita mesquina, i el generós, la té ge­nerosa. Que cadascú doni allò que el cor li diu, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima els qui donen amb alegria» (2Co 9,6-7). Aquesta missió ens implica a tot el presbiteri i, en ell, a mi el primer com a servent dels servents. Una missió que es converteix en testimoni per l’entrega personal i la dedicació exclusiva, ple de l’amor que demana Jesús, oblació total al servei de tots, concret i universal alhora» (CPa 181).

Aquesta missió de cara a defora, a la qual hi dedicam tant de temps, no tindria sentit ni força si no ho fes un presbiteri, espai de fraternitat, lloc de comunió eclesial, per a la revolució de la tendresa. Diria que, com en tota família, el nostre presbiteri necessita la mútua acceptació cordial entre els qui el formam i pertanyen a diferents generacions.

 

Per això «ens ha de guiar un únic sentiment fet de respecte, de valoració positiva, d’intercanvi constructiu, de diàleg freqüent, de comunicació d’experi­ències, de voluntat d’aprenentatge, de comunió en la pregària i reforçament dels vincles d’amistat. Tots hem d’aprendre de tots, però ho dic especialment per als més joves, ja que és bo créixer humilment al costat d’algú de més edat que amb la seva experiència pastoral pot ser un bon conseller i un savi acompanyant. No podem viure de la sospita, de la desconfiança, reduïts a tancar-nos en actituds defensives o creure que som els únics que feim bé les coses» (Carta Pastora, 187).

 

Referint-se a les relacions noves que genera Jesucrist, el papa Francesc ens ajuda a descobrir una mar de possibilitats a posar en pràctica i diu que «avui, que les xarxes i els instruments de la comunicació humana han aconseguit desenvolupaments inaudits, sentim el desafiament de des­cobrir i transmetre la mística de viure junts, de barrejar-nos, de trobar-nos, de prendre’ns dels braços, de recolzar-nos, de participar d’aquesta marea un tant caòtica que pot convertir-se en una veritable experiència de fraterni­tat, en una caravana solidària, en un sant pelegrinatge. D’aquesta manera, les majors possibilitats de comunicació es traduiran en més possibilitats de trobament i de solidaritat entre tots. Si poguéssim seguir aquest camí, seria quelcom tan bo, tan guaridor, tan alliberador, tan esperançador! Sortir de si mateix per unir-se a altres fa bé. Tancar-se en si mateix és provar l’amarg verí de la immanència, i la humanitat hi sortirà perdent amb cada opció egoista que facem» (EG 87). Per això, que no digui ningú que no necessita els altres, ja que ens necessitam mútuament» (Carta Pastoral, íbid.).

 

Tot això reforça la nostra comunió, impulsa i dóna sentit a tot el treball pastoral i ens fa  viure a fons la nostra vocació sacerdotal, allò que realment ens fa pastors segons el cor de Déu. Posem-ho tot ara en mans del Senyor, i demanem-li que ens acompanyi sempre a fer aquest servei amb la seva tendresa, especialment amb els malalts, que a l’Evangeli veim que són la prioritat de Jesús, imatge que nosaltres hem de reflectir avui i sempre. Que així sia.