Tornar al llistat

Homilia en la festa de l'Estendard 2019

Formen part de la nostra memòria històrica aquells esdeveniments que han marcat de forma definitiva el caminar del nostre poble. Concepte de país, de tradició viva, de cultura, de llengua, de trets identitaris que s’han anat consolidant amb el pas dels segles i que tenen l’origen en una data que ha estat sempre punt de referència important. Diverses cultures amb la seva pluralitat de manifestacions polítiques, socials, religioses, ciutadanes i familiars, han anat configurant estils de vida i tradicions que han passat de generació en generació i han mantingut una forma de ser i de fer en les que tots ens hi sentim d’alguna manera implicats.

La commoció dels canvis accelerats que hem viscut els dos darrers segles i, en concret, els darrers 70 ó 80 anys, ha originat un innegable canvi d’època. El terme «crisi» està en constant vigència perquè tot és posat en qüestió i s’afebleixen sistemes que semblaven inamovibles. Els nivells del diàleg queden alterats des del moment que els pressuposts en els quals s’havien assentat i solidificat ja no responen a res. Els pactes no sempre són garantia que es respecten els drets humans, sobretot si van orientats a reforçar encara més el poder i no servir el bé comú. Només mereixen credibilitat aquelles actituds i aquells gestos que són un testimoni de coherència i d’honradesa personal i amb la mirada posada en el bé de tots. El legat històric que rebem ha de comptar avui amb la millora de la qualitat de vida no d’uns pocs als quals tot els queda assegurat, sinó amb l’orientació decisiva de comprometre’s amb la realitat des de l’acolliment, la protecció, la promoció i la integració de les persones més vulnerables i excloses.

És amb aquesta convicció que el darrer dia de l’any estam celebrant la memòria d’un  esdeveniment a partir del qual ens convida a obrir-nos a una realitat nova i diversa que ja ens configura i a la que hem de donar resposta cada dia de forma renovada, tenint molt clar que és allò que realment ens uneix i ens dignifica per a construir una convivència en pau que ajudi a unes relacions interpersonals vàlides i a la creació de vincles socials veritablement humans. Hem de posar més humanitat a tot allò que emprenem, més esforç, més temps i un cor que veu on hi ha necessitat i actua en conseqüència.

Si en relació a l’any 1229 podem parlar de reconstrucció de la nostra societat illenca, avui ens hem de demanar quin tipus de reconstrucció necessitam perquè el nostre àmbit de convivència, tant humà i social com ecològic ens sigui favorable per al desenvolupament normal de tota persona i de la mateixa societat. Es cristians no podem de cap manera amagar que per a reflexionar-ho tenim el referent innegable de la persona de Jesucrist, de l’Evangeli i del mateix pensament social de l’Església, que posa al nostre abast la resposta que en tot moment s’ha anat donant en el temps i sobre l’espai. Per això, quan avui a l’Evangeli de sant Joan s’ha proclamat que «la gràcia i la veritat ens vénen per Jesucrist» entenem quin és el nostre referent no en termes ideològics sinó de la persona en ella mateixa, en la seva dignitat de fill i filla de Déu i per la relació espiritual i íntima que s’estableix amb ell. En la trobada amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria, ens diu amb insistència el papa Francesc.

Per això, el mateix Joan evangelista, en el fragment de la seva primera carta que hem escoltat ens diu que «ens escriu sabent que coneixem la veritat». Els cristians sabem que la veritat té un nom propi, que no és una idea, sinó una persona, Jesucrist, en qui creim i a qui intentam seguir, ja que ell mateix en ho va deixat dit: «Jo som el camí, la veritat i la vida». És, per tant, a partir d’ell, del seu Evangeli i del pensament social de l’Església que el llegeix des de les nostres situacions humans d’avui, que nosaltres proposam, no sols com a via de pensament, sinó d’actuació pràctica que sigui transformadora pel temps que vivim, ben diferents dels que es van viure l’any 1229, quan es reorganitza la vida del nostre poble a tots els nivells i amb sistemes molt diferents dels d’avui, tot i que el fet cristià englobava tots els estaments de la societat, totalment identificat amb l’actuació política d’aquell moment. Els signes dels temps, llegits a la llum de la Paraula de Déu, ens fan reflexionar molt per poder arribar a una resposta personal i a propostes convincents que ens ajudin a tots. Per això, el treball és constant i no podem baixar la guàrdia en cap moment, degut a la rapidesa amb què es produeixen els esdeveniments.  

Aixecant l’Estendard de la fe en Jesucrist, camí, veritat i vida, estam manifestant una adhesió incondicional a una persona que, per a nosaltres, és el referent més fiable. A partir d’ell, aixecam l’Estendard de l’honradesa i l’honestedat en tot el que feim, el de la coherència dels fets amb els principis que els regeixen, el de l’actuació que mira el bé comú, el de la fidelitat a una tradició viva i a un poble que al llarg dels segles l’ha mantinguda i se segueix esforçant per mantenir-la. D’aquí, l’esforç per la cohesió social, per la promoció i vivència dels drets humans, per la defensa de la família com a cèl·lula bàsica de la societat, per la veritable cura de l’entorn humà, espiritual i ecològic, per l’acolliment de tants germans i germanes d’altres indrets i cultures que toquen, tant  a les voreres de les nostres cales i ports cercant refugi, com a la porta de les nostres cases i també dels nostres cors.

Avui, a 790 anys d’aquella entrada del rei Jaume a la nostra illa de Mallorca, després d’altres entrades que en el decurs del temps li havien canviat i també avui li segueixen canviant la fesomia, tenim la responsabilitat de donar al nostre poble el rostre que li correspon i que es mereix, tenint molt clar a la vegada que no és amb les armes ni amb el domini dels uns sobre els altres, sinó que cadascú, des de la seva rectitud de consciència i la voluntat de construir amb la mirada posada en la dignitat de cada persona i l’alt valor del bé comú, ha de fer avant amb esperit de servei. Perquè tot això sigui possible hem de voler i saber dialogar, hem de discernir amb la intenció de verificar i solidificar allò que ens uneix –que és molt– i relativitzar allò que ens separa o és intranscendent per arribar a acords que embellesquin la nostra convivència i ens facin feliços de viure en aquesta terra, on la Creació és bella a les nostres Illes.  Hem de recuperar el gust pel poble, el gust de ser poble i fer de la política –que és l’art de la convivència – aquella forma més preciosa de la caritat, senzillament perquè cerca el bé comú de tots els ciutadans i ho fa sense excloure a ningú i superant de cada dia més les desigualtats existents. Hem de tenir clar que de la política tots en som corresponsables i hi estam implicats. «Ens hem de convèncer –diu el papa Francesc– que la caritat no és sols el principi de les micro-relacions, com l’amistat, la família, el petit grup, sinó també de les macro-relacions, com les relacions socials, econòmiques i polítiques» (EG 205).

La nostra illa de Mallorca, a tot nivell, necessita donar resposta cada dia a nous reptes que, tant en el camp de la política i l’economia, com en el de les comunitats i moviments en la seva dimensió espiritual i evangelitzadora, tot fent-nos presents a través de forma individual i associats, encarnats de ple dins les estructures humanes de la família, del treball, de l’educació, de la sanitat, del lleure i de tot tipus d’associacions en bé de les persones.

L’aportació de l’Església de Mallorca a aquesta missió de recuperació de la cohesió i vitalitat de la vida social, política i religiosa, volem que sigui un servei totalment desinteressat i que brolla de la mateixa fe. És des d’aquesta fe que sempre contribuirem al bé del nostre poble i col·laborarem en tot allò que faci falta. No tindria sentit creure i no practicar aquesta fe que s’ha de traduir en fets transformadors segons l’Evangeli i ha de mostrar el vertader rostre d’Aquell que ha vingut a fer noves totes les coses. Haurem de valorar i alabar sempre les millores que contribueixen al benestar de la gent, com per exemple en l’àmbit de la salut, de l’educació o de la comunicació i agrair com en aquests camps i altres hi ha tanta gent disposada a col·laborar. Només l’amor és l’explicació quan s’hi gasten tantes hores i prima la gratuïtat i es reivindica el dret a la llibertat religiosa, a fi que Jesús sigui conegut, l’Evangeli arribi a tothom i el «fet religiós» sigui objecte d’ensenyament per a tothom, als nostres Centres educatius, estudi imprescindible a l’hora d’adquirir la informació necessària per a una formació completa.

Permeteu-me que acabi amb uns aspectes concrets en quant a fer-nos solidaris d’un esforç comú que comprèn totes les dimensions de la nostra vida en allò que encara hi hem de posar més voluntat i més qualitat humana. Els valors humans i evangèlics s’hi aboquen de ple i tots els qui som aquí crec que ho podem entendre. Per les responsabilitats que compartim estam orientats vers un mateix objectiu, només falta que ens hi impliquem del tot i pensant en tots.  

1.     Podem anar posant remei, acceptant que la família és la cèl·lula bàsica de la sociedad sobre la qual tot s’hi construeix, a les deficiències que hi patim. Hem de ser més forts a l’hora d’afrontar tant les dificultats personals com les que provenen de fora, com la precarietat en el treball i els problemes que impedeixen l’accés a una vivenda digna. Ja sabeu que, segons el darrer informe de Caritas, aquí estam patint, encara que no ho sembli, la pobresa més severa. L’atenció als nombrosos cassos i la situació anímica de les famílies ho posa cada dia en evidència. Voldria subratllar la importància d’atenció a totes les edats en el creixement humà, psicològic, religiós i social, de forma especial l’atenció a l’edat de 0-7 anys, tant decisiva i que, com més va, més necessitat hi ha. La gratuïtat ha de ser la resposta.

2.     Des de fa 30 anys, quan els bisbes de les Illes Balears van escriure amb una lúcida visió de futur una Carta pastoral sobre Ecologia i Turisme, fins que el papa Francesc ens ho ha fet reflexionar seriosament amb l’encíclica Laudato si’ sobre la cura de la creació, la casa de tots, la societat s’ha anat sensibilitzant de cada vegada més sobre la importància d’una ecologia integral. Avui hem de donar passos valents personals i col·lectius tant a nivell de sensibilització, d’educació, com d’actuació, sabent que si estimam la natura és perquè estimam les persones. S’ha posat en evidència que el canvi climàtic és el que està demanant es un canvi d model econòmic. Tot i que hi ha qui ho veu difícil, és essencial que l’economia amb una nova forma de pensar-se i d’organitzar-se estigui sempre al servei de la persona, i no ofegant-la i posant-la en un carreró sense sortida.

3.     A Mallorca, resulta quasi diari rebre notícies de fets violents. Les seves causes que són moltes i posen al descobert una educació nul·la o deficitària, com també podria ser qu afavoreix –com algú ha dit– un ambient que, perquè resulta més rentable, promociona un tipus de diversió que degenera en fets amb nefastes seqüeles. També en aquest camp hem de ser valents i actuar amb decisió, sobretot assegurant-ne la prevenció en el món educatiu dins i fora de la família i amb tots els mitjans possibles.

4.     La festa de l’Estendard certament ens remet a una època clau de la nostra història, té molt sentit i és un goig fer-ne aquesta memòria que ens ha anat consolidant com a poble, amb unes institucions perennes, avui democràtiques, amb un legat indiscutible que són la nostra llengua i tot el que ella significa de riquesa cultural i vehicle de bona entesa i d’expressió dels sentiments personals més íntims. La llengua és més que sons, paraules i frases; és una forma de ser, d’existir i de manifestar-nos, és el vehicle necessari d’una comunicació veritablement humana i humanitzadora. Oberts, això sí, a les dimensions del món i solidaris amb qui ens necessiti. Mai una llengua ha de ser motiu de discòrdia o menyspreu, sinó de respecte i oportunitat d’aprenentatge, ocasió de compartir. Per això, l’Església, que forma part del poble i viu enmig d’ell, ha estat pionera en la seva promoció i ha defensat la seva legitimat, el seu ensenyament, tant en el llenguatge familiar, com en la litúrgia i en les creacions literàries, des de Ramon Llull fins els nostres dies. Ho dic amb tota la bondat del món i per introduir un element positiu i constructiu a la nostra convivència en pau, i que mostra la necessitat que tenim –convivint amb altres llengües i formes d’expressió– de mantenir i promocionar la riquesa cultural que hem heretat i, a la que, si som fidels, no hem de renunciar mai, ja que és part inherent de la nostra vida, farcida de la vivència dels drets humans, àmbit de germanor, de diàleg, de pau, d’amistat, de llibertat, de tolerància, de perdó, de bona entesa i de felicitat, sempre espai d’anar guanyant-nos mútuament la confiança. Perquè això sigui possible, tractem de portar l’Estendard entre tots, i que no hi falti ningú! Tots ens necessitam molt els uns als altres. Que així sia!