Tornar al llistat

Homilia en la missa de Matines a la Catedral de Mallorca

Se’ns demana ser un poble apassionat per fer el bé

 

 

Són molts segles d’espera que s’han convertit en esperança. «El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum». Gràcies, Senyor, perquè heu fet resplendir aquesta nit santa amb la claror de la llum vertadera. El moment cultural i històric que vivim ens demana dir amb molta claredat i convicció quina és la nostra fe, com ens implica i a què ens compromet. Immersos en una gran varietat de maneres de viure i d’explicar Nadal, ens veim obligats des de la fe cristiana a dir que «tenim notícia de Déu». És cert que a Déu ningú no l’ha vist mai –com diu sant Joan a l’Evangeli– però Jesús, el Fill, és el qui ens l’ha revelat. Per conèixer Déu, hem d’anar a Jesús. Aquesta és la gran notícia que proclamam a quatre vents des del moment històric del naixement de Jesús a les afores de la ciutat de Betlem.

 

Diuen les cròniques del temps de Jesús que va néixer en un moment en què hi havia pau a tot el món. El profeta Isaïes, vuit segles abans l’havia definit com a «Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Príncep de pau». I l’ambient en el qual es desenvoluparà el ser regnat, «estarà fonamentat i serà sostingut des d’ara i per sempre sebre el dret i la justícia». Tot això serà obra de Déu, d’aquest Déu que estima el seu poble i s’entrega en tot a ell en la persona del seu Fill Jesús. Aparentment ha renunciat a la seva condició divina en allò que el separa de la humanitat i neix com una persona qualsevol, igual en tot a nosaltres, llevat de pecat.

 

Del naixement d’aquest infant ens en donen notícia vertadera aquells que l’han acollit des de la fe i que l’han sabuda comunicar. Són els pastors, als qui la seva senzillesa els obre els ulls de la fe i la seva humilitat la tendresa del cor. Tanmateix, resulta enormement significatiu que ja abans de néixer Jesús i la seva família visquin l’amarga experiència del rebuig i la dificultat de trobar casa, com tants homes i dones, ancians, joves i infants avui ho pateixen. Jesús neix a prop de la ciutat, però fora d’ella, allà on ningú hi viuria, entre animals i utilitzant una menjadora com a llit. En tot això, «s’ha revelat l’amor de Déu que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

 

La llum és sempre símbol de vida, la lluminositat és la seva transmissió, la que fa que no sols s’hi vegi, sinó molt més, que ens puguem veure entre nosaltres, conèixer i obrir-nos a la realitat plural que ens toca viure i la que ens transcendeix, tot això «mentre esperam que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre» i «fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé». Aquest és el resultat, la conseqüència d’aquest misteri d’amor que és l’Encarnació del Fill de Déu i que, amb tant de goig i festa celebram per Nadal.

 

Just començada la celebració d’aquesta Vigília de Nadal hem escoltat la Sibil·la. «Déu, ningú no l’ha vist mai; Deu, Fill únic, que està en el si del Pare, es qui l’ha revelat». Enmig de tants murs, divisions i desencontres, la gran notícia del Nadal és que ja hi ha comunicació visible, diàleg i tracte d’amistat entre Déu i la humanitat,

Jesús és el pont que ho fa possible. Per això –com diu el papa Francesc– «L’alegria de l’Evangeli ompl el cor i la vida dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell, són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria» (EG 1). Som convidats a renovar avui la nostra trobada amb Jesús,  o almanco, prendre la decisió de deixar-nos trobar per ell.  

 

S’ha desvetllat així el misteri més gran: Déu ens estima i ens salva. Un «misteri» tan gran i tan senzill alhora que el representam en el betlem que hi ha a cada casa i a tants altres llocs. Un signe bo d’entendre perquè és la posada en escena d’una família que s’estima, Maria, Josep i Jesús, la família de Natzaret. Ara, el que semblava impossible s’ha fet realitat de la manera mes inaudita. No som nosaltres els qui hem cercat Déu, ha estat Ell que ens ha cercat i ha trobat la manera de fer-se trobadís i establir amb nosaltres un diàleg perenne.

 

 

Què ens aporta el naixement d’aquest infant? En primer lloc, la certesa que Déu ens estima i estima el seu poble. En segon lloc, una renovació personal interior en la manera en què deixam que entri dins la nostra vida fins el punt de comptar sempre amb ell. En tercer lloc, una transformació familiar i social, en quant és possible assumir les virtuts que rodegen aquest misteri d’amor a la humanitat i a cada ésser humà en particular, com són la tendresa, la confiança, la senzillesa, la proximitat, l’estimació, la pau, l’alegria.

 

Per tot això, hem de tornar dir una vegada més que Nadal porta un missatge de conversió, és a dir, de canvi, de redreçar la nostra vida segons Déu, amb actitud decidida per vèncer el mal i adherir-nos al bé. Ja ens ho ha advertit el cant de la Sibil·la, tant profundament arrelat i valorat en tots els ambients de la nostra Diòcesi i que, per a molts ja s’ha convertit en un símbol identitari per a les festes de Nadal. I jo em deman: aquest «patrimoni immaterial de la humanitat reconegut per la Unesco», què té d’especial perquè se li doni tanta importància? Només un valor cultural de llarga tradició històrica, que aquests dies fa omplir les esglésies i pàgines dels mitjans de comunicació?

 

De nou enguany, i com tantes altres vegades ja hem dit, el cant de la Sibil·la ens remet a la importància del naixement de Jesús i des d’ell ens projecta cap al Judici final, on quedarà dirimit si hem estat fidels a aquest Messies que neix en el cor de la humanitat i ens ha duït un missatge de salvació. Fixem-nos com comença: «Lo jorn del judici parrà (apareixerà) qui haurà fet servici». És més que un text literari, molt més que un punt d’atracció o interès cultural. És un interpel·lació a la consciència sobre la coherència sobre la fe cristiana i el comportament que els cristians, els seguidors de Jesús, hem de tenir.

 

El Judici que canta aquesta profetessa Sibil·la enmig d’un escenari litúrgic d’ambientació medieval ple d’imatges de terror, on la por del Judici de Déu s’imposa per damunt de tot, té el ressò de la paràbola sobre el Judici final que pronuncia Jesús i que és exposada en el capítol 25 de l’Evangeli de sant Mateu. Diu el cant de la Sibil·la: «Jesucrist, Rei Universal, home Déu i ver Déu eternal, del cel vendrà per a jutjar i a cada un lo just darà». Vet aquí l’anunci de la nova presència de Déu en la persona de Jesús, que durà la salvació.

 

Mai no podia quedar tant clara la relació entre aquest Jesús infant que neix pobre en un recó oblidat del món i la seva missió, la del Jesús adult que és constituït Senyor universal, de donar-nos la felicitat d’una vida viscuda per sempre. Per això, avui hem de contemplar el Jesús total, en la humilitat del seu naixement, encerclat per la pobresa que li dóna la seva experiència de migrant, pel rebuig de no haver estat acollit en cap casa, per la incomoditat de néixer en una cova refugi d’animals, a la intempèrie dels sense sostre i només ser reconegut pels més pobres. Jesús s’identifica amb aquestes situacions extremes, com avui les viuen tants homes i dones, infants i ancians.

 

Quan la Sibil·la –referint-se al Judici final– canta «als bons dirà: fills meus veniu, benaventurats posseïu el regne que us tenc aparellat des que el món va ser creat» estam davant les mateixes paraules de l’Evangeli quan Jesús diu: «Veniu, beneïts del meu Pare i possessiu el regne que havia preparat des de la creació del món» (Mt 25, 34). I a continuació vénen als arguments del «judici»: «perquè tenia fam i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m» (Mt 25, 35-36).

 

El cant de la Sibil·la s’accentua més quan en to apocalíptic es dirigeix als qui s’han comportat malament i els diu: «Als mals dirà molt agrament: anau maleïts en el turment, anau, anau al foc etern, a vostro’n príncep de lo infern». També estam davant les paraules de Jesús a la paràbola del Judici final i amb tot el to de possibilitat de condemnació que té: «Apartau-vos de mi, maleïts: anau al foc etern, preparat per als seus àngels i el diable» (Mt 25, 41). I, per què això? «perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set i no em donàreu beure; era foraster i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em va visitar» (Mt 25,42-43). I afegirà Jesús: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mí m’ho fèieu» (v.40). I, «Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mí» (v.45). Aquest és el veredicte final del judici i –no hi ha dubte– que ens és un avís avui a tots nosaltres que demana una vida cristiana més autèntica, abocada a fer el bé als altres, amb preferència als més pobres i exclosos.

 

En aquests dies de festa, quan les felicitacions, els gestos i les paraules que ponunciam, mostren una sensibilitat especial per tot allò que és bondat, senzillesa, humilitat, tendresa, solidaritat i estimació, la celebració del naixement de Jesús ens convida a fer-ho realitat. Hem de voler anar a les arrels, i viure el Nadal cristià com aquell referent que fa de la nostra vida un Evangeli viu i del nostre testimoni una llum que il·lumina més que tot el que aquests dies hi ha encès a les nostres cases, comerços, esglésies, carrers, pobles i ciutats. És la llum de l’amor encesa en el cor de cadascú, és el triomf del bé sobre el mal que la Sibil·la canta. Al final ho fa demanant la intercessió de la Mare de Déu i diu: «Oh, humil Verge, Vós qui heu parit Jesús infant aquesta nit, vulgueu al vostre Fill pregar que dels inferns vulgui’ns guardar». Serà així, ja que ara a l’Eucaristia, anem a trobar-nos amb Jesús que neix de nou entre nosaltres i ve a inundar els nostres cors, les nostres comunitats i famílies i tota persona de bona voluntat amb la senzillesa de la seva vida, feta tota ella de l’amor i que Déu, en aquest misteri de Nadal, ens ha manifestat en Jesús, el seu fill i germà nostre.  Que així sia!