Tornar al llistat

Homilia en la Missa d’acció de gràcies i comiat dels Missioners dels Sagrats Cors i inici del ministeri pastoral del prior i nou equip del Santuari de la Mare de Déu de Lluc

 

Sir 24,1-2.5-7.12.16.26-27.29-30. «He tret brotada en un poble ple de glòria».

Sal «El Senyor té el palau a la muntanya santa».

Ga 4,4-7. «Déu va enviar el seu Fill, nascut d’una dona, perquè rebéssim la dignitat de fills».

Lc 1,39-47. «Maria se n’anà decididament a la muntanya».

 

 

 

L’elogi que avui la Paraula de Déu fa de la saviesa, i que la tradició de l’Església aplica a Maria, la Mare de Jesús, supera en molt tot el que puguem expressar sobre la vocació de la dona en la història i, en concret, allò que Déu li ha assignat per a dur a terme la nostra salvació. El to poètic del llibre de Jesús fill de Sira que hem escoltat a la primera lectura exalta la saviesa –en ella hi contemplam Maria– fins a fer-ne l’elogi i dir que «ha tret brotada en un poble ple de glòria i li ha fet trobar repòs a la ciutat». Així, ens fa veure la íntima connexió amb la gent pel seu arrelament en el poble, i per això, Déu s’ha fixat en ella, en la seva humilitat, en la seva petitesa, per obrar en ella meravelles, com ho cantam en la pregària del Magnificat.

 

Poble i ciutat, vincles d’afecte materno-filials, Maria en el cor del poble i enmig de la ciutat, presència que acompanya, que es fa una sola cosa amb la gent per a servir-la en les seves més urgents necessitats. Ha estat la fe senzilla del poble la que des de tota la vida ha connectat més amb la figura de Maria, la Mare de Jesús, perquè en ella s’hi ha vist plenament identificat i protegit. Mentre es reivindica el paper de la dona i la seva igualtat, el missatge que avui rebem de part de Déu és que l’ha posada en el primer lloc de la Creació i li ha demanat la seva generosa col·laboració ¿Pot haver-hi major dignitat i un reconeixement més explícit? És ella, la qui des de la seva situació, ha proclamat i defensat la dignitat de la persona humana i ha denunciat les desigualtats («ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat els humils; ha sadollat de béns els pobres i als rics els ha deixar sens res», diu ella a la pregària del Magnificat). ¿No és aquest un capgirament dels nostres procediments i una   de les desigualtats que a molts nivells som capaços de crear? També avui nosaltres, contemplant-la, en feim l’elogi més gran, i perquè és la Mare de Jesús, la sentim Mare de l’Església, vida, dolcesa i esperança nostra, com deim en la pregària de la Salve Regina.

 

Germanes i germans estimats presents, digníssimes autoritats que representau i feis present aquí tot el poble de Mallorca, i tots els qui ens escoltau a través dels mitjans de comunicació, especialment els malalts, els impedits i les persones més grans: des de Lluc us feim arribar una salutació molt afectuosa de part de tots.

 

Avui, per a la nostra diòcesi, per al poble de Mallorca i per aquest santuari de la Mare de Déu de Lluc, serà la Diada de la que en guardarem memòria agraïda. L’Evangeli ens mostra Maria, la Mare de Jesús, com la primera pelegrina que surt de ca seva i se’n va decididament –diu l’Evangeli– a la muntanya. Maria és una al·lota resolta, disponible, solidària, no té por, s’arrisca, té coratge i sap a qui s’ha d’apropar perquè la necessita. Té un cor obert, jove, humil i alegre, no per tancar-se en ella mateixa, sinó posar-se en actitud de sortida, fruit d’haver-se confiat al Senyor i agraint les meravelles que ha obrat en ella. Se sent plena de Déu, estimada per ell, és elogiada per la seva cosina Elisabet a qui ha anat a ajudar en la seva edat avançada i fer-li costat, enviada a fer el bé sens exclusions. Aquest es l’autèntic pelegrinatge, el que em porta a ajudar a l’altre, a trobar-me amb el seu rostre, moltes vegades desfigurat i poc atractiu, a no posar-li condicions a l’hora d’atendre’l. Per això, serà l’actitud de pelegrí la qui li ajudarà a entendre que en la vida «confiar» és sempre infinitament millor que tancar-se en la sospita, l’aïllament i la indiferència.

En la nostra pujada a Lluc, Maria ens diu que camina amb nosaltres en el nostre pelegrinatge de la fe. La trobada d’enguany pren un nou to, una nova dimensió pel esdeveniments que celebram i ens fa veure que som pelegrins a la terra i al llarg de vida, que no tenim una estança permanent, sinó que en cercam una definitiva, com diu la carta als cristians Hebreus. Especialment, perquè avui hem pelegrinat per agrair al Senyor el treball i la dedicació dels nostres estimats Missioners dels Sagrats Cors al llarg de tants anys fins el dia d’avui, acollint i comunicant un missatge, el de Maria quan diu a aquells cambrers de les noces de Canà, assenyalant Jesús, el seu Fill: «feis tot el que ell us digui» (Jn 2,5). Aquesta és l’amable invitació de mare que ens mou a girar la nostra mirada cap a ell i a escoltar-lo i, també, aquesta és la raó de fons del nostre pelegrinatge: la trobada amb Jesús i una nova forma fraternal de relacionar-nos entre nosaltres. A Lluc s’hi puja de moltes maneres i des de situacions personals, familiars i socials molt diverses... A Lluc s’hi puja amb el goig de l’agraïment i amb el dolor del dol; a Lluc s’hi puja i es crea aquella germanor que apropa persones i pobles i on la gent s’hi aplega més de gust; a Lluc hi hem de pujar per aprendre a construir una nova fora de conviure.

 

Tanmateix, tot això demana una explicació i amaga un misteri. Si pujam a Lluc pel motiu que sigui, sempre hi ha una força interior que ens atrau i que a vegades no ens l’explicam del tot, siguem pelegrins que van a veure la Mare; siguem senderistes que trepitgen natura i gaudeixen de la bellesa del paisatge; siguem ciclistes que, valents i amb esforç, tasten la duresa del camí; siguem dels qui vénen a peu –com avui i tantes altres vegades– des dels pobles de Part forana o des de la ciutat de Palma, i de molts altres indrets del món. Qualsevol d’aquestes situacions i confiar-nos a Maria que ens atrau, ens pot tocar el cor i podem esdevenir pelegrins. Lluc pot fer aquest miracle, si també cadascú de nosaltres hi posa interioritat, cor, confiança i, com Maria, aquella disponibilitat i generositat que Déu ens demana. Aquest és l’ADN del qui pelegrina i no viu només de seguretats exteriors.  

Quan Maria es troba amb la seva cosina Elisabet escolta l’elogi més gran que en aquell moment podia rebre: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. ¿Qui som jo perquè la mare del meu Senyor em vengui a visitar?». Elisabet, com Maria, també estava embarassada esperant el seu fill, Joan Baptista. Per això li du a Maria: «Mira, tot d’una que he sentit la teva salutació, l’infant ha botat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet sebre, es complirà». Quina profunditat diàleg el d’aquestes dues dones tocades per Déu. És el diàleg creient que veu més enllà de les aparences i sap llegir els esdeveniments de cada dia i els signes dels temps amb els ulls de la fe i de l’amor solidari.

Com Maria que va «decididament a la muntanya» –com hem escoltat a l’Evangeli– avui també la nostra Església de Mallorca inicia la nova etapa del Santuari. Ho feim confiant amb l’ajuda del Senyor, la intercessió de Maria, la pregària i la solidaritat de tots vosaltres. Una missió que és confiada a un grup del clergat diocesà, els preveres Marià Gastelver, Antoni Burguera i el diaca Antoni Moreno i, amb ells, l’agombolament de tot un presbiteri disposat a fer-los costat amb la pregària, la comunió fraternal i amb ajudes puntuals. Però, no només ells, també tot un grup de laics i laiques que ja fa temps que treballen aquí i altres que s’hi aniran afegint. I, en el cor de tots, l’escolania, els blauets, aquesta preciosa i jove corona d’estudi i comunitat que envolta la Verge Maria i ens convida cada dia a la pregària amb la l’harmonia de la música i la bellesa del cant.

A Lluc hi haurem de trobar sempre allò que és específic d’un santuari:  l’acolliment, condició primera perquè tothom s’hi trobi aquí com a casa i sigui estimat i reconegut no pel que té ni pel que fa, sinó pel que és; l’entorn natural de la Serra de Tramuntana que canta la glòria de Déu i ens eixampla el cor a les dimensions de la Creació; la pregària personal i en comunitat que reforça la nostra identitat cristiana i el sentit de pertinença a aquesta fraternitat universal que és l'Església; el silenci, junt amb la celebració de la fe (especialment l’Eucaristia) i la misericòrdia (mitjançant el sagrament del Perdó) que ens capaciten per al recolliment i ens ajuden a experimentar de prop lo molt que Déu ens estima. També aquí hi haurem de treballar la defensa dels nostres valors identitaris, com la llengua, sempre vehicle de bona entesa i d’aportació amable d’allò que som; com també, aquells costums i tradicions que mantenen vives les arrels d’una fe heretada i feta pròpia, les arrels d’un amor a la terra i a la gent, i que creen cultura i ens cohesionen com a poble, (com es diu a la Balanguera, que «sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar...», afegim-hi l’esperit festiu i alegre quan és net i vertader, el goig de la germanor, el valor de la cultura de l’encontre, en la que insisteix tant el papa Francesc. Aquest és el far que volem que il·lumini el nostre caminar, pujant a la muntanya o transitant pel pla o per la ciutat, vivint la vida de cada dia i fent-ne d’ella un joiós pelegrinatge, una ruta de confiança i de solidaritat. Així, Maria, la Mare de Jesús i Mare nostra, es fa companya de ruta, la que sempre –estimant i servint com ella ens ho ensenya– ens portarà a Jesús. És a la trobada amb Ell, amb Jesús, que volem arribar.

El mitjà que tenim a l’abast per arribar-hi és l’Evangeli, ja que, com diu el papa Francesc, «ompl el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria» (EG 1). Per això, amb les mateixes paraules del papa Francesc «us convid ara mateix a renovar el vostre trobament personal amb Jesucrist, almanco, a prendre la decisió de deixar-vos trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans... A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts» (EG 3).

Creis-me, ho dic de veritat, confiau-vos del tot a Maria, que ella us portarà a Jesús! Hauríem de fer que la intenció de pujar al Santuari de la Mare de Déu de Lluc no fos altra que aquesta i que, a la vegada, la nostra voluntat i tots els altres mitjans de pujada que empram, ens hi conduïssin. Que així sia!