CARTA DEL BISBE DE MALLORCA
|
|
“SALVE, OH CREU, ÚNICA ESPERANÇA”
Davant dels dies de Setmana Santa, dies principals de la celebració de la nostra fe, vull presentar-los amb la frase d’un antic himne litúrgic que expressa el més central de la nostra fe, la fe dels apòstols, com passaré a exposar tot seguit.
Sant Pau, a diferència dels altres apòstols, no va ser testimoni de la Passió i de la Mort del Senyor a Jerusalem; sí que va ser testimoni de Jesús ressuscitat: en va experimentar la crida a la conversió i a l’apostolat. I és el gran doctor, podríem dir, de la creu, del valor redemptor i reconciliador de la Humanitat amb el Pare que suposa el sacrifici de Jesús. Ell, en extenses cartes, dirigides tant als cristians procedents del judaisme com de la gentilitat, expressa la gran certesa, la gran veritat cristiana: només Jesús, a través del seu sacrifici, salva. Ni la Llei antiga, ni les bones obres que puguem fer, ni els títols ni mèrits propis o d’herència familiar ens fan agradables a Déu, si prescindeixen de Jesús, de Jesús que ha ressuscitat i viu immortal i gloriós, perquè és el mateix que per la nostra salvació va ser ultratjat, maltractat i, finalment, mort en creu. Per això exhorta sempre a venerar la creu, a estimar-la i, sobretot, demana que els cristians no l’ocultem, empegueïts.
I és que la creu és l’únic camí de la resurrecció, de la qual rep, al seu torn, tot el sentit i tota l’eficàcia. “Escàndol” indigerible per a qualsevol mentalitat humana guiada pels ídols i prejudicis antics i moderns, pel discurs i les ideologies intramundanes, pel mateix sentit religiós natural, fins al punt que fa impossible haver “inventat” o “imaginat” la resurrecció, si els apòstols no l’haguessin vista i tocada amb els propis sentits, com ens recorda sant Joan.
Bé es pot dir amb raó que, aquests dies, es mostren aquestes veritats centrals: que ens “gloriam en la creu de Nostre Senyor Jesucrist, en qui tenim vida, salvació i resurrecció, pel qual som salvats i alliberats”. Per això, cal que recordem, com exhortava a fer-ho l’Apòstol als primers cristians de Galàcia, que ja que nosaltres, mediterranis com ells, “hem tingut davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu” d’una forma tan privilegiada, no l’oblidem mai i sapiguem acompanyar-lo a la Resurrecció, a la nova vida que ens regala pel seu Esperit i que fan possible els sagraments que Jesús ha confiat a la seva Església. Ho aconseguirem participant en la litúrgia d’aquesta Setmana Gran: acostant-nos al sagrament de la Penitència, alimentant-nos amb l’Eucaristia, vivint les celebracions d’aquests dies a la Seu, les parròquies i esglésies.
Tres celebracions en tenim particularment a la Seu que representen de manera prou plàstica el que hem dit del valor salvífic de la creu, de l’alegria de la resurrecció i del valor dels sagraments i de l’Església com a llocs on es troba la salvació del Senyor Jesucrist. Em referesc al solemne Davallament, vestigi dels drames sacres medievals que originaren el teatre en la cultura europea, i que té lloc després de la impressionant litúrgia del Divendres Sant en què l’Església deixa de celebrar l’Eucaristia per associar-se a la soledat del seu Espòs en la creu. Allà, com abans en l’interior de la celebració, adoram la creu com a arbre del qual sabem que brotarà la vida, i en l’impressionant silenci amb què acompanyam Jesús al sepulcre manifestam la nostra serena i continguda esperança, la de les realitats últimes, que tant ens ha il·lustrat i a què tant ens ha exhortat Benet XVI a la darrera encíclica, Spe salvi.
Em referesc després a la celebració de la Vigília Pasqual, cor de l’any litúrgic i especial record del nostre Baptisme, i a la del matí del dia de Pasqua, quan precedeix la solemne missa estacional la processó de l’encontre del Ressuscitat amb Maria, sempre feel i sempre esperançada, mare de fidelitat i d’esperança, model i figura de l’Església en tot. Cal que l’acompanyem com a expressió de la nostra mateixa trobada amb el Senyor sempre viu en l’Església i de la que esperam per a l’eternitat.
I en primer lloc cronològicament parlant, la gran missa estacional que prepara l’entrada en el tridu sacre: la missa crismal, celebrada a la nostra Diòcesi el Dimecres Sant a vespre. Poques vegades com en aquesta ocasió es realitza la imatge de tota l’Església, en els diversos ordes: els preveres i diaques reunits entorn de la càtedra del bisbe, recordant el dia de la institució del sacerdoci ministerial, presidint des del cor i presbiteri les immenses naus que aixopluguen la multitud del poble cristià, laics i consagrats en els diversos carismes que l’Esperit Sant inspira.
Aquí, en la consagració dels sants olis, s’originen els sagraments de l’Església, signes sensibles de curació i salvació, com els que féu Jesus durant la vida mortal, i que continua perennement en la persona dels seus ministres, instruments d’Ell. En efecte, pel Baptisme acollirà i farà fills de Déu, son Pare; per la Confirmació comunicarà la plenitud del seu Esperit; per la Unció sanarà les malalties i prepararà per al viatge definitiu; per la Penitència seguirà perdonant després del Baptisme; per l’Orde triarà els qui actuaran en el seu Nom i la seva Persona; pel Matrimoni farà espiritualment fecund l’amor de l’home i de la dona. I sobretot per l’Eucaristia, memorial vertader de la seva Pasqua, farà que el seu sacrifici salvador sia sempre actualitzat davant i a favor nostre. Com ens deia Benet XVI a la primera encíclica, Deus caritas est:
“Jesús ha perpetuat aquest acte d’entrega mitjançant la institució de l’Eucaristia durant l’Última Cena. Ja en aquella hora, Ell anticipa la seva mort i resurrecció, donant-se a si mateix als seus deixebles en el pa i en el vi, el seu cos i la seva sang com a nou mannà” (núm. 13). Participem-hi molt sovint i especialment en els dies sants de la Setmana Gran i en la cinquantena pasqual que segueix el gran diumenge i cada diumenge, ja que només la participació en l’Eucaristia “fa possible “el «manament» de l’amor [a Déu i als germans en l’entrega gojosa a aquests de la pròpia vida, a imitació de Jesús], perquè no és una mera exigència: l’amor pot ser «enviat» perquè abans és donat” (cf. núm. 14).
Que resplendesca en nosaltres, doncs, aquests dies especialment, el misteri de la Creu, el misteri del seu amor.
+ Jesús Murgui Soriano
Bisbe de Mallorca |
|
|
|
“SALVE, OH CRUZ, ÚNICA ESPERANÇA”
Ante los días de Semana Santa, días principales de la celebración de nuestra fe, quiero presentarlos con la frase de un antiguo himno litúrgico que expresa lo más central de nuestra fe, la fe de los apóstoles, como pasaré a exponer seguidamente.
San Pablo, a diferencia de los demás apóstoles, no fue testigo de la Pasión y de la Muerte del Señor en Jerusalén; sí que fue testigo de Jesús resucitado: experimentó su llamada a la conversión y al apostolado. Y es el gran doctor, podríamos decir, de la Cruz, del valor redentor y reconciliador de la Humanidad con el Padre que supone el sacrificio de Jesús. Él, en extensas cartas, dirigidas tanto a los cristianos procedentes del judaísmo como de la gentilidad, expresa la gran certeza, la gran verdad cristiana: sólo Jesús, a través de su sacrificio, salva. Ni la Ley antigua, ni las buenas obras que podamos llevar a cabo, ni los títulos ni méritos propios o de herencia familiar nos hacen agradables a Dios, si prescinden de Jesús, de Jesús que ha resucitado y vive inmortal y glorioso, porque es el mismo que fue ultrajado, maltratado y, finalmente, murió en cruz. Por eso exhorta siempre a venerar la cruz, a amarla y, sobre todo, pide que los cristianos no la ocultemos, avergonzados.
Y és que la cruz es el único camino de la resurrección, de la que recibe, a su vez, todo el sentido y toda la eficacia. “Escándalo” indigerible para cualquier mentalidad humana guiada por los ídolos y prejuicios antiguos y modernos, por el discurso y las ideologías intramundanas, por el mismo sentido religioso natural, hasta el punto de que hace imposible haber “inventado” o “imaginado” la resurrección, si los apóstoles no la hubiesen visto y tocado con los propios sentidos, como nos recuerda san Juan.
Bien puede decirse con razón que estos días nos muestran las verdades centrales de nuestra fe; nos muestran por qué nos “gloriamos en la cruz de Nuestro Señor Jesucristo, en quien tenemos vida, salvación y resurrección, por el que somos salvados y liberados”. Por eso es necesario que recordemos, como exhortaba a hacerlo el Apóstol a los primeros cristianos de Galacia, que ya que nosotros “hemos tenido delante de los ojos la figura de Jesucristo clavado en cruz”, no le olvidemos nunca y sepamos acompañarle a la Resurrección, a la nueva vida que nos regala por su Espíritu y que hacen posible los sacramentos que Jesús ha confiado a su Iglesia. Lo conseguiremos participando en la liturgia de esta Semana Grande: acercándonos al sacramento de la Penitencia, alimentándonos con la Eucaristía, viviendo las celebraciones de estos días en la Catedral, las parroquias e iglesias.
Tres celebraciones tenemos particularmente en la Catedral que representan de manera bastante plástica el valor salvífico de la cruz, la alegría de la resurrección y el valor de los sacramentos y de la Iglesia como lugares donde se encuentra la salvación del Señor Jesucristo. Me refiero al solemne Descendimiento, vestigio de los dramas sacros medievales que originaron el teatro en la cultura europea, y que tiene lugar después de la impresionante liturgia del Viernes Santo, en que la Iglesia deja de celebrar la Eucaristía por asociarse a la soledad de su Esposo en la cruz. Allá, como antes en el interior de la celebración, adoramos la cruz como árbol del que sabemos que brotará la vida, y en el impresionante silencio con que acompanyamos a Jesús al sepulcro manifestamos nuestra serena y contenida esperanza, la de las realidades últimas, que tanto nos ha ilustrado y a que tanto nos ha exhortado Benedicto XVI en la última encíclica, Spe salvi.
Me refiero después a la celebración de la Vígilia Pascual, corazón del año litúrgico y especial recuerdo de nuestro Bautismo, y a la de la mañana del día de Pascua, cuando precede la solemne misa estacional la procesión del encuentro del Resucitado con María, siempre fiel y siempre esperanzada, Madre de fidelidad y de esperanza, modelo y figura de la Iglesia en todo. Es necesario que la acompañemos como expresión de nuestro mismo encuentro con el Señor siempre vivo en la Iglesia y del que esperamos para la eternidad.
Y en primer lugar cronológicamente hablando, la gran misa estacional que prepara la entrada en el triduo sacro: la misa crismal, celebrada en nuestra Diócesis el Miércoles Santo al anochecer. Pocas veces como en esta ocasión se realiza la imagen de toda la Iglesia, en los diversos órdenes: los presbíteros y diáconos reunidos en torno a la cátedra del obispo, recordando el día de la institución del sacerdocio ministerial, presidiendo desde el coro y presbiterio las inmensas naves que guarecen la multitud del pueblo cristiano, laicos y consagrados en los diversos carismas que el Espíritu Santo inspira.
Ahí, en la consagración de los santos óleos, se originan los sacramentos de la Iglesia, signos sensibles de curación y salvación, como los que hizo Jesus durante la vida mortal, y que continúa perennemente en la persona de sus ministros, instrumentos de Él. En efecto, por el Bautismo acogerá y hará hijos de Dios, su Padre; por la Confirmación comunicará la plenitud de su Espíritu; por la Unción sanará las enfermedades y preparará para el viaje definitivo; por la Penitencia seguirá perdonando después del Bautismo; por el Orden elegirá a los que actuarán en su Nombre y su Persona; por el Matrimonio hará espiritualmente fecundo el amor del hombre y de la mujer. Y sobretodo por la Eucaristía, memorial verdadero de su Pascua, hará que su sacrificio salvador sea siempre actualizado ante nosotros y a favor nuestro. Como nos decía Benedicto XVI en su primera encíclica, Deus caritas est:
“Jesús ha perpetuado este acto de entrega mediante la institución de la Eucaristía durante la Última Cena. Ya en aquella hora, Él anticipa su muerte y resurrección, dándose a sí mismo a sus discípulos en el pan y en el vino, su cuerpo y su sangre como nuevo maná” (nº 13). Participemos en ella con mucha frecuencia y especialmente en los días santos de la Semana Grande y en la cincuentena pascual que sigue al gran domingo y cada domingo, ya que sólo la participación en la Eucaristía “hace posible el «mandamiento» del amor [a Dios y a los hermanos en la entrega gozosa a éstos de la propia vida, a imitación de Jesús], porque no es una mera exigencia: el amor puede ser «enviado» porque antes es dado” (cf. nº 14).
Que resplandezca en nosotros, pues, estos días especialmente, el misterio de la Cruz, el misterio de su amor.
+ Jesús Murgui Soriano
Obispo de Mallorca |
|
|
|